ÚLTIMA HORA

Catalunya acollirà 60 migrants de l'Aquarius

Un gegant

«Hom no sabria imaginar-se quins originals amaguen les nostres províncies», Gògol.Joan Puig i Ferreter és un gegant. No només —cosa que per als seus conciutadans és més que suficient— és l'home de lletres més important (amb el permís de Ventura Gassol) nascut a la Selva del Camp i voltants, també ho és, un gegant enorme i colossal, de les lletres catalanes volent dir això també de les lletres europees i que al cap i a la fi és com dir també de les lletres universals. De la repercussió minsa, tendint a inexistent, més enllà de les nostres fronteres dels creadors d'aquí ja en sabem tots la causa, tot i que no tothom té la dignitat d'acceptar-la i no fa falta, crec, exposar-la amb gran detall: no tenir la potència d'un estat amb tots els ets i uts que remi a favor de la seva nació, o un estat que simplement existeixi i prou —i així quedin satisfets des dels lectors més tirant a socialistes fins als més liberals—, té les seves conseqüències nefastes i evidents, tant a la curta com a la llarga.

 

Així i tot, també entre nosaltres l'obra del selvatà és molt inconeguda. No només és ignorada per les institucions de la lletra i el món editorial (tot i que ell va treballar de valent per enlairar i fer voleiar la vela de l'editorial Proa) sinó, sobretot, pels lectors. La raó d'aquest oblit, d'aquest abandó, no és pas que sigui un autor difícil, enrevessat, críptic o hermètic (com és el cas d'alguns dels seus contemporanis), ans al contrari, sinó perquè la seva ploma és crua i verídica, violenta a voltes. Ras i curt: ens confronta amb allò més baix que hi ha en nosaltres mateixos. Amb la nostra putrefacció, sia moral, sia social. I s'hi recrea. I això, admetem-ho, costa de pair. Incomoda. Però confrontar-nos-hi, mirar-nos en el mirall que Puig i Ferreter ens plantifica al davant, té sempre una recompensa valuosa. Ens empeny veloçment cap als sots més profunds només per a després fer-nos-en ressorgir amb vigor i força cap allò més alt, com nous. Purificats. No en va l'última part de la seva obra magna, El pelegrí apassionat, duu per títol L'ascensió. Tota la gran literatura, i l'art en general, té sempre un caràcter iniciàtic, de canvi, i aquí el nostre protagonista no es queda pas enrere.

 

A part d'aquests sentiments de contradicció que fa aflorar, Puig i Ferreter va ser en vida una personalitat difícil i obtusa. Contestatari i idealista en extrem, l'stablishment formà al seu voltant una imatge d'enfant terrible i la seva vàlua quedà en poc temps enfosquida i diluïda, relativitzada en part, per aquest menysteniment. No només la seva obra és cruel i dura, seca com la terra dessota els avellaners i enlluernadora com el sol damunt la pedra més tosca, sinó que ell mateix, diuen, era propens a l'exabrupte i amant de la burla caricaturesca, de la qual quedà ben empeltat en els seus anys d'infantesa i joventut al Camp, certament (i potser també per l'amistat amb Francesc Pujols, el filòsof de la Torre de les Hores).

 

Puig i Ferreter és un gegant i tot seguit intentaré donar-vos-en més raons i perquès, almenys fins on he sigut capaç de desxifrar, admetent ja d'entrada que moltes coses, segurament les més importants i decisives, quedaran per dir o a mig dir. Més o menys, doncs, m'aventuraré a exposar amb una mica més de detall el que ja ha anat sortint en aquests primers paràgrafs eixits massa a raig i quatre pinzellades més a tot estirar. Acadèmicament parlant aquesta modesta empresa farà aigües pertot arreu però en descàrrec puc dir que no he pretès més que ser rigorós amb mi mateix i amb el que he pogut extreure i escatir —almenys fins a dia d'avui— de les lectures fetes d'aquest autor i no hi haurà millor recompensa que encomanar-vos tant com sigui possible algun bri d'interès per aquest literat de les nostres contrades. Aquest és l'objecte d'escriure això (i també buidar el pap, no us enganyaré).

 

Un pelegrí al·lucinat

 

Com molta gent, i de manera vaga, la primera aproximació al món literari de Puig i Ferreter la vaig tenir a través del seu teatre: una representació excel·lent i molt severa, justíssima (en el bon sentit de la paraula), de La dama enamorada al Teatre Fortuny de Reus. Després vingueren les Aigües encantades (potser la seva obra dramàtica més popular i més reeixida) en una versió del grup selvatà de teatre amateur «La Moixera» (nom, triat molt encertadament, amb el qual l'autor rebateja a vegades el seu poble nadiu). Uns anys més tard la vaig tornar a veure al Teatre Nacional, amb un repartiment curull de patums de l'escena catalana. El teatre de Puig i Ferreter és poderós i busca clarament la catarsi. Les seves peces acostumen a acabar amb alguna frase marmòria i totèmica, acollonant, com ara el llepat «he mort el llop!» que crida Manelic al final de la Terra baixa de Guimerà. Així, amunt, acaben també La dama enamorada i les Aigües encantades. Aquest anar cap endavant i cap en l'aire, sigui en crescendo o en accelerando, per esclatar en una apoteosi de pirotècnia moralitzant o en un magnífic i trasbalsador terrabastall de bogeria és una característica molt clara de l'obra puig-i-ferreteriana.

 

Tot seguit començaren a passar per les meves mans algunes de les novel·les. Com en les peces teatrals, tot i que això no ho he dit i és molt important, l'home (com a ésser humà, sense connotacions de gènere) hi és mesura i centre de tot: «literat, escriptor, dramaturg, tot això no és res; (...) jo no sóc més que un home, que visc, que penso, que sofreixo i que quan no puc aguantar més escric, perquè em fa un bé», escrivia al seu amic Plàcid Vidal. Gran amant i seguidor de la literatura russa (de Tolstoi, encara més de Dostoievski i més encara de Gorki) el resultat, si bé amb gran ofici i estil depurat, fa una ferum de modernisme tardà que en aquella època, en ple apogeu noucentista, era passat i malvist. En aquesta inclinació pels «russos» hi ha qui remarca l'intent d'aproximar-se també fonèticament a la llengua d'aquests autors, com ara l'ús del cognom Margalef a Els tres al·lucinats. Potser no cal anar tant lluny.

 

Dèiem que l'home, o la condició humanaper ser més precisos, és el pal de paller de la poètica puig-i-ferreteriana i va molt enllà en aquest sentit: molts dels seus personatges són desequilibrats i torturats, aberrantment grandiloqüents i esquerps. Poblen les seves obres molts rodamóns i gent de la més perduda i al·lucinada, o molt viciosa o massa casta, gent calmada que de cop té un rampell de violència o gent nerviosa que té moments de contemplació mística, que tresquen com a ninots de palla de fantasia en fantasia, de quimera en quimera, xocant contra tots els murs ara cap aquí i ara cap allà i acabant caient en el pou més profund i més avall encara si és possible. Són, directament, ex-homes. I Puig i Ferreter no s'està de descriure'ns-els de forma despietada. Per exemple, a Els tres al·lucinats, cap al final, ens arrossega pel coll, de bracet amb el protagonista, cap a un espiral de follia de proporcions còsmiques.

 

A més, també s'entreveuen en les seves narracions algunes inclinacions polítiques. En aquesta mateixa novel·la hi ha un intent, absolutament fracassat, per part d'uns amics de crear una mena de comuna («la llar de l'amistat» en diuen; aquest nom floreta i xaró ja augura el desastre que s'hi esdevé...) i en els magnífics i poètics Camins de França el protagonista-autor no s'està d'organitzar revoltes anarquitzants contra tot quant terratinent de la vall del Loira.

 

En la seva obra més important (almenys en quantitat: dotze volums gruixuts), El pelegrí apassionat, fa sortir diversos dels personatges de les novel·les anteriors tal vegada Cervantes en la segona part del Quixot. Segons Joan Fuster, que deu ser l'únic que l'ha llegit, l'autor va pecar de pretensiós i l'obrot en qüestió és ressent de masses repeticions i redundàncies. Les anteriors, més curtes, directes i sòlides com una llamborda, són aconseguidíssimes.

 

Com ja he dit, moltes vegades l'acció de les seves històries es centra en la Moixera, renom puig-i-ferreterià de la Selva del Camp: una vila de poc més de tres mil habitants, en aquella època, situada en ple Camp de Tarragona, comarca tan desconeguda aleshores com ara. Aquest localisme que molts li han criticat seguint el criteri pel qual això li lleva universalitat en mans de Puig i Ferreter s'esdevé valuosíssim. Ell mateix diu al pròleg de La farsa i la quimera: «mentre segueixi creient que la gent del camp i dels pobles petits ens ofereix temes d'art tan rics, profunds i universals com els homes de les grans urbs» —dels quals tractarà en d'altres de les seves novel·les, com ara a Servitud (on critica, com també feren Gaziel i Pla, el curtdemirisme imperant entre el periodisme del seu temps i en particular a La Vanguardia, i massa no ens hem mogut en aquest punt...)— «cap consideració d'oportunitat o de moda no em farà desistir d'emprar el tema rural». El novel·lista, poeta al cap i a la fi, no pot escriure sinó d'allò que coneix a fons.

 

La farsa i la quimera

 

Ha existit una llegenda negra a l'entorn de l'autor, un «cas Puig i Ferreter», i aquesta ens ha deixat algunes anècdotes molt il·lustratives i de certa gràcia (vistes de lluny, avui): l'any 61 un grup de selvatants, capitanejats per Eufemià Fort i Cogul, va ordir una llista de convilatans il·lustres per tal de fer-los figurar en la galeria de l'Ajuntament del poble. No hi feren constar el nom del nostre protagonista per no esverar el galliner. Per «diplomàcia» (notin-se les cometes). Una altra: tres anys més tard, després d'una queixa de nombrosos socis d'una entitat reusenca, es substituí el nom d'un concurs que duia el seu nom pel d'un altre autor. També, mentre ell encara era viu, se succeïren fets d'una vilesa semblant: a l'estil de les confabulacions passades de voltes a l'entorn del beatle Paul McCartney, es va fer córrer que Puig i Ferreter havia mort d'accident a l'estranger i així ho publicaren les revistes del moment. Més recentment, per afegir més llenya al foc, un diari nacional va obrir una col·lecció de clàssics catalans amb la Vida interior d'un escriptor d'un tal «Josep» Puig i Ferreter...

 

A La farsa i la quimera, i sembla que parli l'autor mateix, s'hi diu: «jo sostinc que a Catalunya es pateix d'un gran error; que existeix un criteri equivocadíssim sobre la nostra gent en general. O bé és que ningú vol anar al fons del nostre poble (...). Un criteri patriòtic, un criteri convencional, priva els escriptors de pintar la veritat. Pobre de mi, si m'atrevís a escriure que Catalunya és plena de quimèrics i de farsants! Em lapidarien!». I abans d'acabar la frase ja li havien mig esberlat el cap.

 

Invitació al viatge

 

En fi, deixem-nos de misèries i com que el temps ho cura tot —o quasi— avui en dia les aigües s'han calmat. Ara el problema és trobar obra seva publicada de nou i cal regirar moltes vegades llibreries de vell per trobar-ne. Però si us aventureu a fer-ho i a endinsar-vos en el seu món vigileu i no abaixeu gens ni mica la guàrdia. Com fa l'esperit de l'hereu Margalef, un dels tres al·lucinats, amb els seus companys, una vegada hi entreu quedareu atrapats en la seva xarxa i us fitarà constantment. Una llavor de desassossec haurà fet niu en el més insondable del vostre ésser.

 

Mireu-lo. El podem veure en el blanc i negre dels retrats: el rostre fix, l'esguard concentrat, com si una obsessió pregona el dominés, i als llavis —al mateix temps— un somriure estrany, escèptic i irònic, compassiu potser, amb una punta d'amargor als extrems, com si just vingués de mossegar una fruita àcida. Es pot sentir venint del paper fotogràfic, com també des de les seves pàgines, un murmuri com un rajolí d'aigua, encantada i verinosa, que s'escola entre la molsa d'un bosc espès. Un bosc, l'obra de Joan Puig i Ferreter, recòndit i inacabable, que val la pena explorar.

 




Comentaris

envia el comentari