ÚLTIMA HORA

Catalunya acollirà 60 migrants de l'Aquarius

Fortuny & Fortuny

(1) Marià Fortuny i Marsal nasqué a Reus en una família pobra i gens estructurada. Havent perdut la mare i el pare, aquest últim en una baralla de borratxos, el nen passà a viure amb el seu avi, fuster i constructor de figures de guix, que el petit pintava i vestia. Pocs anys després anà a perfeccionar l'ofici d'artista a Barcelona. Hi anà a peu. El seu talent desbordant enlluernà als seus mestres i als 19 anys ja el tenim a Roma gràcies a una beca de la Diputació. A aquesta beca se n'hi sumarà, en breu, una altra per assignació directa de la reina Isabel. Com Velázquez i Felip IV o Goya i el Conde de Aranda.

 

Uns anys després viatja al Marroc. Rere un roquissar, prudentment lluny del perill, pren notes de la batalla de Wad-Ras on lluiten aferrissadament els voluntaris catalans a les ordres del general Prim. Aquest, Prim, porta a l'Àfrica una vida pròpia d'un príncep i Fortuny forma part de la seva cort de poetes i artistes que actuen com a primigenis periodistes.

 

Al Marroc, Fortuny viu absort en una fecunda contemplació del paisatge. Més enllà de les gestes de guerra. Allò de més interior que hi ha en els homes aparentment no li interessa tant com el fixar l'aparença de les coses i dels llocs. I la llum sobre les coses i els llocs. La vibració cromàtica. Pinta les roques, el Rif, la mar, el cel... Un interès que reprendrà al final de la seva vida, en aquella platja de Portici on pintarà els seus fills i altres nens sobre la sorra humida i sota un sol napolità esclatant. 

 

Esdevé, degut a la manca de temps i la inestabilitat encesa i bel·licosa del Marroc, un mestre de l'aquarel·la, tècnica que no requereix gaires preparatius i que l'acompanyarà tota la vida. Pinta i esbossa també les escenes de la vida als pobles, als mercats, als campaments. A les riqueses dels palaus, Fortuny prefereix els tuguris dels barris més pobres, els antres obscurs i sòrdids dels vençuts. 

 

L'espectacle de la vida africana, els detalls més ínfims, rars i misteriosos. L'anècdota anònima el crida i l'atrapa com cridaran i atraparan aquestes obres a tot un públic que farà pujar al nostre pintor al cim de la fama mundial de manera explosiva. Avorreix els encàrrecs. La Batalla de Tetuan quedarà inacabada. Però malgrat l'èxit, també avorreix la temàtica orientalitzant tan de moda entre la burgesia més rica del moment. Diu en una carta: «Ya estoy harto de pintar viejos moros. Ya estoy harto de pintar casacas. Quiero pintar lo que me de la realísima gana». 

 

Es casà amb Cecilia de Madrazo, filla del pintor i director del Museo Real de Madrid Federico Madrazo. Així doncs, la col·lecció del Prado se li obrí de bat a bat. Aprofundí en les obres dels mestres antics i copià Velázquez i Goya, en aquarel·la, i sempre copsant a la perfecció el caràcter de l'obra però sobretot insuflant-hi la seva personalitat, fent-hi rebentar la llum a sobre. Com la seva visió del Sant Andreu de Ribera esdevé el Viejo desnudo al sol n'és un exemple paradigmàtic. 

 

Els últims anys els passà de nou a Roma, on omplí el seu estudi de tot allò que havia anat col·leccionant amb el temps. Allí s'hi reunien des de les seves pròpies pintures fins a armadures turques, mobles del renaixement, la màscara mortuòria de Beethoven, vasos de cristall i mil i un teixits. Un vertader gabinet de curiositats i meravelles. Morí allí mateix, a Roma, envoltat de sumptuositat i filigranes, molt jove, als trenta-sis anys.
 
(2) Marià Fortuny i Madrazo va néixer ric i envoltat de luxe i fantasia a Granada. Passà la infància acompanyant la seva mare Cecilia de Madrazo, ja que el seu pare, el pintor Marià Fortuny i Marsal havia mort molt jove, primer a París i després a Venècia. Allí, a Venècia, va créixer immers en la col·lecció familiar: entre antigalles, obres d'art, mobles, cristalls, miralls, tapissos i tota mena d'objectes de gran valor. Els teixits de totes les textures i colors impactaren al petit i en marcaren l'avenir.

 

El seu talent i la seva curiositat va ser sempre voraç. L'anomenaren «el nou Leonardo» i el seu amic Gabriele d'Annunzio el batejà com a il mago di Venezia, ciutat on obrí el seu taller al palazzo Pesaro degli Orfei. Fou pintor, escenògraf, dissenyador de moda, inventor de mil objectes i artefactes i fins i tot d'un nou sistema de navegació. També dominà amb mestria l'art del gravat i féu els estampats d'algunes plaques de coure del seu pare introduint-hi l'estil misteriós, ple de clarobscurs i efectes variats, a la moda en aquells moments. 

 

Com el seu pare, va viure obsedit per la llum, cosa que el portà a interessar-se per la fotografia (viatjava sempre amb una Nikon Panorama al sarró amb la qual fixava tot allò que veia) i per l'electricitat. Va dissenyar una quantitat remarcable de làmpades i va idear un nou sistema d'il·luminació flexible i canviant, que causà una forta impressió i deixà petja, per al teatre, la Cúpula Fortuny, un giny d'enormes proporcions que, posat com a fons de l'escena, servia per a crear ambients i perspectives sorprenents.


 
Els seus vestits i complements, com el mocador Knossos, van significar tot un gir copernicà en el gust de l'alta societat. El Delphos, una espècie de túnica d'inspiració grecoromana confeccionada amb seda prisada i tenyida d'un sol color, de gran simplicitat però amb un grau de refinament i subtilitat en els acabats i patrons que fa caure de cul, va fer furor entre les dones més influents d'aquells temps, d'Isidora Duncan a Peggy Guggenheim.

 

Fortuny l'alquimista, el wagnerià, va ser un esperit lliure, hipnòtic i curiós. Va fer de la sensualitat el seu manament principal. Marcel Proust, que freqüentava, abans de recloure's, als cercles parisencs de la mare de Fortuny, el cita diverses vegades en la seva Recherche i l'anomena «fils génial de Venise». A la seva targeta de visita, en tipografia fina i estilitzada, d'ensomni, hi diu només: Fortuny-Venise. 

 

El llibre de Pere Gimferrer, Fortuny, és un retrat vivíssim i alhora suggeridor de la vida d'aquest Fortuny genial i múltiple. En el llibre, on també hi passegen l'avi i el pare, la mare, els amics i mil i un famosos, de Reus a París, de Viena a Venècia, s'hi acumulen una darrere l'altra imatges de la seva vida amb una força estètica anàloga a les fotografies del propi artista.  

 

Si voltant pel món preguntes per Fortuny segurament et parlaran del fill abans que del pare, tal fou la seva popularitat. Al seu palau de la ciutat dels canals ara hi ha un museu que du el seu nom de família. Hi va morir a l'edat de setanta-set anys i les seves despulles van ser traslladades a Roma.




Comentaris

envia el comentari