El juantxisme al poder

Imatge d'arxiu d'Ariel Santamaria. — Foto: Laia Solanellas

 

 

L’any 2003 ens van deixar Katherine Hepburn, Floquet de Neu, Joan Ferraté, Nina Simone i l’ovella Dolly. A Reus, aquell mateix any, s’acabava també una manera de fer política. El cantautor local Ariel Santamaria decidia traslladar el seu juantxisme dels escenaris musicals als de l’ajuntament. La CORI (Coordinadora Reusenca Independent) el partit que va crear per a l’ocasió, va treure 1.348 vots, insuficients per entrar al consistori, però suficients per constatar que aquell oasi reusenc on el PSC regnava més que no pas governava (havia guanyat totes les eleccions des del 1979), no era intocable.

 

Santamaria es tornaria a presentar el 2007 i aquella vegada sí, els 1.831 vots aconseguits el farien regidor; un regidor que vestiria com el seu adorat Elvis Presley i que tindria, en la creació d’un follòdrom municipal, és a dir, un edifici públic on les parelles poguessin tenir relacions sexuals i on es repartirien preservatius amb la forma del campanar de Reus i gustet de Menjablanc, la proposta estrella del seu delirant programa electoral. El 2010 va provar sort al Parlament de Catalunya amb Carmen de Mairena de número 2 i el 2011 tornaria a presentar-se a les municipals de Reus i, malgrat que 1.885 reusencs li van fer confiança, no va poder revalidar el seu càrrec.

 

L’abril passat La Banya Edicions publicava Ariel Santamaria. Memòries polítiques, un patracol de més de 600 pàgines on Santamaria desgrana, sense pèls a la llengua, el seu pas per la política local. Deixant de banda el què s’hi explica —amic Ariel, algú hauria d’haver revisat les galerades per tal de corregir els nombrosíssims errors que hi ha—, com sempre passa en aquest tipus de llibres el més suculent és l’índex onomàstic, on rep tothom i on es fa les paus amb tothom. I és que Reus és una ciutat massa petita com per fer-se enemics d’una certa entitat, si més no públicament. També, que no s’estila buidar el pap d’una manera tant sincera; el reusenc sempre ha estat més de tribuna, cortineta i punyalet. Penalitzem a l’Ariel per les formes (sempre es podrà excusar dient que és cosa del juantxisme) però l’aplaudim pel fons. El relat gairebé shakespearià que ens proporciona, és un fresc de rabiosa actualitat per fer-se una idea de com ha anat la cosa pública per la capital de l’avellana els darrers quinze anys.

 

El 2003 fa 24 anys que els socialistes governen Reus. Carles Martí, Anton Borrell, Josep Abelló i Lluís Miquel Pérez han edificat una ciutat sense oposició. Deixant de banda el cas malaurat de Borrell, els mandats llargs d’Abelló (14 anys) i de Pérez (s’hi estarà 13) han greixat un Reus on el vent de la bonança econòmica fa molt difícil un canvi a curt termini. Han deixat pujar a bord els altres partits “d’esquerra”. Les veles s’inflaran. I enmig d’aquesta mar d’onades insignificants, un senyor amb certa tirada a quedar-se conill tocant la guitarra vestit com el rei del rock, irreverent i poca-solta, anuncia que vol ser alcalde de Reus. La dissidència ganxeta del moment ho acull i hi dona suport per canalitzar el vot de protesta. Amb quatre duros i molta imaginació, la campanya de Santamaria no el portarà a l’ajuntament però si que sabrà recollir el vot del reusenc emprenyat amb una dinàmica municipal que sembla entestada en només emprendre faraòniques empreses urbanístiques, com més grans millor.

 

El retrat que Santamaria fa de Lluís Miquel Pérez és probablement el millor del llibre. Ja des de la campanya electoral del 2003 i molt més quan entra a l’ajuntament el 2007, exercirà —sempre segons l’Ariel— de reietó malvat: aquell personatge una mica ridícul que supleix les seves mancances personals amb l’exercici dèspota del poder. Seran moltes les topades entre tots dos, però també hi haurà, per part de Santamaria, una certa enveja per la professionalitat que gasta Pérez, del tot còmode en el seu tron, i amb tots els ressorts al seu abast per fer-li la vida municipal impossible, de vegades delegant les funcions en el seu esbirro Eduard Sheriff Ortiz.

 

Cal dir, però, que el 2007 Santamaria ja no té el suport incondicional del sector outsider de la ciutat. Si el 2003 tot va ser una festa de llum i de color, ara hi ha nombroses veus que es pregunten si cal que Santamaria torni a presentar-se a les eleccions. Les fonts daurades de la puixança han deixat de rajar. El juny del 2007 neix la CUP de Reus. L’Ariel ha estat només una joguina per atiar la brasa del descontentament?

 

La legislatura encetada el 2007 és la part més sucosa del llibre. Poques vegades la intimitat consistorial reusenca ha quedat tan al descobert. Els temps, però, han canviat. El 2008 comencen a caure els decorats del totxo i Santamaria veu com cada vegada més persones li truquen a la porta demanant-li ajuda. L’atur comença a fer estralls. Propostes com les de plantar marihuana a totes les zones verdes de la ciutat són originals, sí, però no solucionaran cap dels problemes que tot just comecen a sorgir. Santamaria començarà a ser esclau del seu personatge. Ser conseqüent amb la seva voluntat de portar el juantxisme a la Casa de la Vila o mirar de fer propostes constructives per a la ciutat tot fent oposició? Mentrestant se li continua denegant l’entrada a Innova. Què s’hi amagava darrere d’aquesta decisió se sabrà el 2011 quan la CUP entri a l’ajuntament i comenci a estirar el fil d’una manera de fer que esquitxarà a uns quants dels protagonistes del llibre que, als Plens, es miraven Santamaria per damunt de l’espatlla considerant que, la presència d’aquell senyor era indigna per a la democràcia mentre ells s’anaven omplint les butxaques.

 

De cantautor juantxi idolatrat per la moguda reusenca a candidat a alcalde amb vestit de lluentons. De regidor mediàtic perseguit per diaris, ràdios i televisions i que fins i tot se les té amb Pilar Rahola, a carter ras. El viatge polític de l’Ariel Santamaria, sincer més no poder, sense punxar més del necessari, a raig, és un conte melodramàtic que mostra la grandesa i la misèria de la política municipal, de totes les arenes públiques, possiblement la més dura i desagraïda.