La Tarragona de sempre

Tarragona ja ha tornat a ser la de sempre. La dels restaurants i bars buits un dimecres a les 20.00 hores, la de la brutícia i els despropòsits patrimonials, la ciutat «adormida» que molts denuncien. Enrere han quedat deu dies on els carrers bullien, els ciutadans somreien i la cultura envaïa tots i cadascun dels racons de la Part Alta, el centre i la Part Baixa.

 

Durant les festes de Santa Tecla l’orgull de ciutat es palpa. Ningú no se n’amaga. Fotografies de l’Àliga amb un peu de foto que ret homenatge a la ciutat, declaracions d’amor amb la façana de l’Ajuntament o les escales de la Catedral com a protagonistes, lloances a les entitats tarragonines i els actes que organitzen, frases de l’estil «només els tarragonins entenem aquesta passió» o qualificacions que eleven Santa Tecla com la millor festa del món.

 

Però, com a bons tarragonins, tot plegat, és efímer. Després de desitjar-se «Bon any nou» quan finalitza la traca, encara amb el cor accelerat després de córrer un parell de coques de la Rambla Nova, és el moment d’aterrar. De girar-se, mirar al voltant i tornar a sentir com envaeix aquella tristesa de saber que tot ha acabat. Que la plaça de la Font només s’omplirà algun divendres, que els concerts es limitaran a alguna sala, que la cultura s’haurà d’anar a buscar expressament i que els ciutadans tornaran(em) a criticar-ho tot.

 

Ser bon tarragoní vol dir lloar la ciutat durant deu dies a l’any i trobar-li pegues els altres 355? Realment no en tinc ni idea. Però l’exercici de sobreestima i, una setmana més tard, d’incapacitat per trobar quelcom bo a la ciutat, hauria d’equilibrar-se. Ni Tarragona és tan dolenta d’octubre a l’agost, ni al setembre és la millor ciutat del món. O potser sí. Potser això entra en l’ADN tarragoní, aquell que esclata de joia el 21 de setembre a la nit i s’enfonsa en la misèria el matí del dia 25.