El fenòmen del top manta a casa nostra és el cúmul de situacions que la nostra societat en global no ha sabut o no ha volgut arreglar. Primer de tot són les desigualtats entre diferents zones del món. La gent que viu en latituds menys afavorides vol trobar unes millors condicions socials per això alguns porten a terme aquesta migració buscant el seu somni vital.
Curiosament els llocs de destí d’aquestes persones acostumen a tenir un creixement vegetatiu negatiu i necessiten gent jove per omplir unes franges d’edat que de mica en mica van quedant coixes. Per altra banda en el camp laboral, també costa trobar professionals en alguns sectors on molts indígenes locals es neguen a fer en les condicions laborals majoritàries.
Per lligar aquests dos ingredients tenim aquesta filosofia “woke” de portes obertes que atorga certes facilitats a aquests nous veïns que han vingut de terres llunyanes en unes condicions precàries. Per contrarestar aquest pensament modern està la línia tradicional present en moltes persones de “primer els de casa”. Fruit d’aquesta combinació és que per una banda se’ls permet entrar al país i no se’ls retorna al seu origen, però a canvi els imposen un seguint de condicions que els és molt difícil complir perquè no tenen ni la formació ni els medis per aconseguir-ho.
Llavors ens trobem uns quants milers de persones navegant per aquest país sense permís per guanyar-se les garrofes legalment, conjunció que els obliga a entrar en el mercat alternatiu. Ara bé, la pròpia definició de ser humà que obliga a un parell de cops al dia a posar elements sòlids i líquids en el nostre sistema digestiu. La llei del lliure comerç ens diu que la majoria de coses que tenim a l’abast només les podem aconseguir a canvi de diners o similars.
Com a coixí de seguretat, tenim el tema de serveis socials que, en teoria, ha de servir per ajudar a aquestes persones per cobrir les necessitats bàsiques. Però clar, per tenir una presumpta solució en aquest apartat has de tenir unes condicions com l’empadronament i haver superat la llista d’espera, fet que no t’eximeix de les necessitats diàries d’alimentació des del primer dia que trepitges la nova contrada.
Per una altra banda tenim la cultura del “postureig” que força a moltes persones a comprar objectes de marques conegudes internacionalment. Les més populars tenen uns preus una mica elevats i a vegades la butxaca no arriba a poder complir amb aquestes tendències socials que fan furor en alguns sectors socials. Llavors aquí és on es produeix la gran aiguabarreig de necessitats. Per una banda tenim aquests nouvinguts indocumentats que no poden treballar i per altra els compradors compulsius que volen lluir grans marques pagant molt menys del que pots trobar a les botigues oficials.
Els uns busquen els altres. Què ningú es pensi que una persona que compra una samarreta del Barça per 20 euros a Coma-ruga molt difícilment és gastarà més de 100
euros per una original a una botiga oficial del club. Si la gent no ho compra en aquest mercat il·legal segurament no la comprarà en una certificada. Potser algú ho farà, però
són molt pocs. Aquest és un mercat que també té els seus clients agradi o no a els grans marques. És la nostra realitat. Aquest món del consumisme selectiu ens ha portat a
aquesta situació de lluir allò que potser no tenim d’una manera ortodoxa.
Tot això ho lliguem a la diversificació de competències de les forces de seguretat i et trobes el present panorama. Uns quants cossos de seguretat de diferents colors ifilosofies que busquen cadascú el seu protagonisme. Tots plegats de tant en tant fan un dispositiu conjunt i agafen a un parell d’aquests comerciants alternatius, els quals possiblement per la tarda ja estiguin a casa seva preparant una nova campanya comercial. Què els hi vols fer sense documents ni diners? Res. Mantenir tot el dia un
conjunt de forces de seguretat en el passeig marítim és impossible perquè no hi ha prous agents. Pel que sembla per alliberar espais tampoc valen les jardineres que l’únic que fan és robar més metres quadrats públics en els punts de més concentració humana puntual. Una situació difícil de resoldre perquè hi intervenen molts factors que
conflueixen en aquests venedors de roba alternatius i en un mercat negre que es vulgui reconèixer o no existeix, sense gaires complexos.