GRUP DE FACEBOOK:

Fes click AQUÍ i uneix-te al nostre Grup Oficial de Facebook! Notícies, enquestes i moltes opinions sobre tot el que passa a les comarques de Tarragona.

Alejandro Cao de Benós: «El coronavirus ha accelerat el col·lapse del capitalisme»

El veí de Tarragona és la veu a Occident d'un dels règims més desconeguts del planeta
El tarragoní Alejandro Cao de Benós és la veu occidental de Corea del Nord | ACN
 

Ens atén la trucada, amable i distès, des del seu confinament a Vespella de Gaià, localitat tarragonina més que discreta on fa vora una dècada que viu. Confessa, rialler, que l'allau de trucades, de consultes i d'entrevistes li ha ocupat la setmana. Alejandro Cao de Benós (Tarragona, 1974) és la veu oficial a Occident de Corea del Nord, un dels països més hermètics i desconeguts del globus.

 

 INVITACIÓ: Ja us podeu unir al grup oficial de Facebook del TarragonaDigital on comentem entre tots les notícies de Tarragona! El grup us encantarà: us informareu i també us entretindreu. FEU CLIC AQUÍ, US ENCANTARÀ!

 

Fill d'un treballador de Repsol, el tarragoní és l'únic occidental que ha aconseguit posar els dos peus a Corea del Nord amb el vistiplau del govern: una fita sense precedents i probablement sense relleu. Ell és el primer sorprès. Un cas únic que ens explica en una conversa pausada d'on ve, on és i cap a on va en un català que aparenta desentrenat i que no amaga les ganes de desempolsar.

 

'Del Pons d'Icart a Pyongyang'. No seria una mala entradeta per presentar un dels tarragonins amb més projecció exterior, amb l'excusa de tancar una de les setmanes més intenses que li ha tocat gestionar.

 

«Corea sempre m'ha semblat un país absolutament desconegut i atractiu»

Cao de Benós desenvolupa la seva trajectòria com a responsable de relacions institucionals de Corea del Nord | ACN
 

— Alejandro, com estàs?

— Bé, molt bé. Confinat a casa, envoltat de la natura.

 

— Crec que se t'ha girat feina aquests dies.

— Sí, sí... sembla que sí [riu]. Hem llegit autèntiques bogeries sense cap mena de fonament, però t'he de dir que no ens arriba de nou. Em temo que el sensacionalisme barat genera molts clics i dona molts diners...

 

— Hauràs d'explicar-me, abans, com un noi de Tarragona ha arribat a posar els dos peus a Corea del Nord...

— Sempre m'ha apassionat l'activisme polític des del comunisme, des del socialisme. Des de ben jove he militat a Esquerra Unida, al Partit Comunista... jo crec que devia tenir 15 o 16 anys quan em vaig començar a interessar per Corea del Nord.

 

— I això?

— Un país absolutament desconegut és un país absolutament atractiu. I més encara pels volts dels anys '90, quan acabava de desaparèixer la Unió Soviètica i veies com aquella petita Corea continuava i semblava quedar al marge de tot. Vaig començar a llegir molt, moltíssim, i a 'empapar-me'.

 

La fundació de l'Associació Cultural d'Amistat amb Corea l'any 2000, la porta d'entrada de Cao de Benós

 

— No tinc clar que hi hagués gaire informació.

— Què va, pensa que no existia això d'Internet! Vaig conèixer una família nord-coreana de Madrid que em va obrir moltes portes i em va ajudar molt. Gràcies a ells, vaig poder fundar l'any 2000 l'Associació Cultural d'Amistat amb Corea. Fèiem exposicions, lectures... obrir una finestra nova des de la cultura del país.

 

— Molt bé.

— I seria sobre l'any 2000 quan arriba Internet i sóc jo qui fa la primera pàgina oficial del govern de la república coreana per a la resta del planeta: jo em dedico professionalment al món de les tecnologies de la informació. Les relacions comencen a funcionar i dos anys després em nomenen Delegat Especial del Comitè de Relacions Institucionals. Un càrrec a mida, que ni tan sols existia. És un somni.

 

— L'encertem si traduïm això com a portaveu de Corea del Nord portes enfora?

— Porto les relacions institucionals amb premsa, amb empresaris, amb polítics. Sí, seria això. No és un càrrec retributiu, però: només és honorari. Li dedico la majoria del meu temps, com és sabut, però jo no cobro d'això.

 

— En confiança, Alejandro: i com et guanyes la vida?

— Ui, he treballat de moltes coses! Al Pryca, antic Carrefour, a PortAventura... a molts llocs. Ara dedico molt de temps a escriure i a fer conferències, unes cinc xerrades al mes. Tot això en circumstàncies normals, és clar.

 

Crític envers la gestió de la Covid-19: «Han posat l'interès econòmic per sobre de la salut»

 

— On podem trobar a Alejandro Cao de Benós en circumstàncies normals?

— El normal seria que jo passi mig any a Corea, tres mesos aquí i altres tres d'entrades i sortides voltant pel món amb diverses representacions internacionals. Fa uns anys, però, que un abús i una persecució judicial em té sense passaport i no es donen aquestes condicions de normalitat.

 

— La crisi del coronavirus, doncs, t'ha enxampat aquí.

— Sí, i he vist que és molt complicat fer-ho pitjor que els nostres governants. Crec que encara esperen que això marxi sol.

 

— Entenc que no et convenç la gestió.

— És un desastre absolut, han posat l'interès econòmic per sobre de la salut de les persones. No volíem pensar, no volíem preveure, no volíem prendre mesures. El virus circulava com si nosaltres fóssim de ferro. I no, no som de ferro. Em sembla 'tremendo'.

 

«Corea del Nord és avui una icona rebel i de resistència»

 

— Corea del Nord és molt propera a la Xina.

— I per això vaig oferir ajuda i coneixements aquí, perquè tinc contactes directes amb Wuhan i allà sí que sabien el que venia. A ningú li va interessar, però. Corea del Nord va tancar fronteres el 22 de gener per evitar l'entrada del virus i a dia d'avui no té cap cas de Covid-19.

 

— Què queda d'aquell país desconegut que descobries als '90?

— El gran canvi és que l'interès actual per Corea és brutal, brutal. L'any 2000, ningú sabia situar-la al mapa. Avui, la nostra associació té ja 17.000 socis, la gran majoria molt joves. Corea és un país especial, és una icona rebel i de resistència.

 

— Encara és molt desconegut, però.

— El poble coreà beu del confucianisme i del budisme, i manté una cultura que comparteixo. De disciplina, organització, respecte, hospitalitat. Molt més japonesa que xinesa. Sense el segell de l'imperialisme japonès, és evident. Perquè, de fet, Corea és un lloc de pas trepitjat constantment pels grans imperis al llarg de la història.

 

«Tot fals»: Cao de Benós nega en rotund les informacions sobre la salut del líder de Corea

 

— Estats Units?

— Ho hem tornat a veure aquesta setmana: interessos polítics i mitjans a sou per deteriorar la imatge exterior de Corea sigui com sigui. L'escàndol mediàtic d'aquesta setmana és un cas extremadament tediós.

 

— Com estan les coses, doncs?

— És del tot fals, ho he pogut verificar amb les autoritats del país. Ja va passar exactament el mateix amb una falsa mort del nostre líder Kim Jong-Il, pare del líder actual. I ha seguit passant amb altres casos. Al final, el missatge entre línies és posar Corea com un lloc terrorífic al qual és millor témer i menysprear que entendre.

 

— No ho és?

— No ho és. A Corea habita un altre sistema, un sistema realment socialista, on tots els béns són públics i la seva gestió, també. Això és el que es vol amagar. Un sistema on el rendiment i la terra es divideix de manera igualitària entre els ciutadans. A Corea no et faràs ric, però tampoc passaràs gana.

 

«La gran mentida del capitalisme és negar que Corea és un país lliure i democràtic»

 

— Què vols dir?

— Els aliments bàsics són gratuïts, van a càrrec de l'Estat. Com la sanitat, com l'educació, com l'habitatge. No trobaràs cap cas d'especulació, amb això. Ni gent desemparada al carrer. Corea del Nord és el país dels veritables drets humans.

 

— Home...

— La gran mentida del capitalisme és negar que Corea del Nord és un país lliure i democràtic. On tot es decideix per assemblea, a tot arreu. Per majories. Hi ha una mentalitat de pensar en comú, lluny d'egoismes i d'individualismes. La democràcia no només va de votar un cop cada quatre anys.

 

— I el dret a portar la contrària?

— És clar que es pot pensar diferent i votar el que vulguis a l'assemblea. A Corea del Nord hi ha lleis: no pots cremar mobiliari urbà, no pots cremar símbols nacionals, el respecte socials és sagrat. Però és clar que pots pensar diferent. Només faltaria.

 

«Entrar en política en un futur? No dic que no»

 

— Què queda d'aquell jove Alejandro idealista dels quinze anys?

— Doncs sóc igual d'idealista, no he canviat en la meva lluita contra les injustícies. Jo tinc la sort que mai he hagut de passar necessitat, però milions de persones no tenen aquesta mateixa sort. Jo mai he passat gana, per fortuna. I seguiré lluitant per la igualtat per a què ningú en passi.

 

— Això implica entrar en política?

— No dic que no, els meus amics m'ho demanen cada dia! Implica posar els meus coneixements a disposició d'un equip que vulgui canvis, però estem parlant d'un programa radical que no el defensa ni la CUP! De nacionalitzacions, de dir no a la burgesia. Per a això cal no només una persona, sinó tota una comunitat.

 

— Calia marxar a Pyongyang per defensar aquestes idees?

— Calia perquè no vaig trobar ningú que, ni a Catalunya ni a Espanya, m'acompanyés. Si s'obre aquesta possibilitat aquí, jo no dic que no. Objectius ben clars: ningú sense menjar, ningú sense feina, ningú sense sostre.

 

— Ho esperes?

— La situació actual de gran patiment obre una finestra a la reacció ciutadana, a què no pugui més i esclati. El capitalisme ja estava caducat d'abans, i el que ha fet el coronavirus és accelerar el col·lapse d'un sistema que és del tot insostenible. Això obrirà una nova oportunitat de lluitar per la igualtat, sí.