Contenidors a Tarragona.

Els catalans som gent de pau

La dignitat és lluitar quan veus que no hi ha futur possible dins el sistema

Amb les últimes protestes en contra de la detenció d'en Pablo Hasél d'aquest passat mes de febrer, i mentre remenava pel Twitter, he tornat a llegir la mandanga de sempre, la historieta per a no dormir de sempre... és a dir, la tonteria de sempre que cremen quatre contenidors: que els catalans som una genteta de pau, bonifàcia de mena, i que aquesta violència gratuïta no forma part de la nostra idiosincràsia. He deixat passar uns quants dies, que reposés dins meu, per a poder-ho treure com toca, amb arguments i explicat de la millor forma possible. Per a fer-me entendre, perquè si no ho hagués tret del pap sense pensar-hi i qualsevol manera, i no és la meua forma d'escriure. Segurament que aquesta argumentació, la d'aquesta societat idíl·lica de llogaret dels barrufets, bé de gent amb ben poc senderi i que potser no caldria donar-hi tantes voltes, perdre-hi el temps i ni escriure cap article. És possible. Seria l'opció fàcil, sinó fos que aquest argument simplista i en el fons maligne com la tinya el compra i l'assumeix com a propi massa gent. Així que no, cal rebatre-ho i fer veure que aquest no és camí, i que hi ha motius de fons que porten a cada cop més persones del nostre entorn a rebel·lar-se i a actuar d'aquesta manera perquè segurament ja no en tenen cap altra.

A veure, primer de tot: dir això dels catalans demostra un desconeixement profund de la història del país, de com s'han arribat a aconseguir tots els privilegis de què hem gaudit fins ara. I és, també, un insult a la intel·ligència de milers i milers de catalanets i catalanetes que sí que coneixen la història del seu país, i que saben que si, que ens hem fotut d'hòsties a la més mínima. Passin, si tenen temps, per la categoria de la ViquipèdiaRevoltes a Catalunya, on podran llegir uns quants exemples de com les han gastat els nostres avantpassats atonyinant el personal, fotent foc i lluitant per allò que creien que era més just. Passin també per la categoria Vagues de Catalunya, i entrin sobretot a l'article que parla la Vaga de la Canadenca, i valorin els assoliments que van aconseguir. O entrin i llegeixin l'article sobre la Transició democràtica espanyola, que va ser de tot menys modèlica i encara menys pacífica.

Vaja, que a Catalunya tenim una llarga tradició de revoltes, i Barcelona no té el sobrenom de Rosa de foc de manera gratuïta... A més, en Manuel Delgado, en una entrevista a Vilaweb ja ho diu, “Que a Barcelona hi hagi bullangues, s’hauria de veure com una tradició popular.”. Llegeixin l'entrevista, a fons. En Delgado, com sempre, diu veritats com a cabassos, i no se n'està.

I segon, aquest argument demostra també un profund desconeixement de quin és el nostre món actual, i de les profundes desigualtats que hi ha i que veiem cada dia. No hi ha més que cec que qui no vol veure. I no hi ha pitjor cinisme que aquesta bonhomia de campament escolta aïllada del món. Perquè estimats lectors, violència no és només que cremin contenidors i mobiliari urbà, i saquegin botigues. O com a mínim aquesta no és la violència que ens hauria de preocupar, i sobre la qual hem d'abocar tota la nostra indignació petitburgesa tot fent un cafetó amb llet ben calentó al bar mentre xerrem amb el nostre cunyat. No, tenim el focus mal orientat. Perquè la violència de debò, la que compta i la que fa mal perquè està enquistada i assumida és que hi hagi un 40,7% d'atur juvenil, i que els joves (i els pares també) vegin impotents que els espera, clar i català, un futur de merda. Violència és que la infanta  Leonor vagi a Gal·les a estudiar batxillerat i que costi 76.500€, i que encara hi hagi milers de xiquets que estudien en barracons o que hi hagi escoles públiques amb greus mancances estructurals i socials. Violència és que pugui desnonar, ni que sigui per error, una dona de noranta-set anys i se li emportin tots els records. Violència és que des de faci més de deu anys que a Catalunyahi hagi un greu dèficit d'infermeres i infermers, i que ningú, ningú, ni en temps de pandèmia, hagi fet el més mínim esforç en corregir-ho. Violència és que després de preparar joves universitaris amb talent, en universitats públiques pagades per tothom, aquests vegin com a única sortida viable emigrar per a poder treballar. I paro, però vostès saben tan bé com que jo podria seguir ad infinitum... Com hauran entès, que cremin contenidors, unes quantes nits, és un mal menor.

En són només uns quants exemples. Hi ha, doncs, tota una sèrie de violències estructurals, del sistema mateix —d'un sistema en fallida—, que hem assumit, que hem interioritzat, i que hem entès erròniament com a inevitables quan de fet en absolut ho són. I que les hem carregat dins la nostra motxilla, les hem assumit com a pròpies dins la nostra concepció del món i de la societat que ens envolta; fins que cada cop més i més gent ha dit que ja n'hi ha prou. La dignitat és lluitar quan veus que no hi ha futur possible dins el sistema. La dignitat és posar el focus on toca, amb els mitjans que es tenen, i assenyalar clarament on toca i a qui toca amb el dit acusador.

Espero que el bon lector crític i ben informat hagi entès el significat d'aquest article, i hagi copsat que en cap cas justifico la violència, però vull deixar clar que estem arribant a un punt de no retorn on massa gent ho ha perdut absolutament tot per culpa d'un sistema que emet i transmet violència estructural; gent que ja no troba respostes ni solucions, i que per tant, ja no té res a perdre... i potser molt a guanyar. I ja se sap què passa quan ho has perdut tot. Crec que el bonisme hippy i superficial del lliri a la mà i cap paper a terra en què estem immersos (i que ho impregna i ho emmerda tot) ens ha tapat el mirall d'on venim realment, i no ens deixa veure el fons de la qüestió, ni tampoc la desesperació latent i incendiària que s'està gestant, i que està portant fins al límit a molta més gent de la que ens pensem. I és que com diu el meu estimat i admirat amic senienc, el politòleg Eduard Robert, que de forma molt lúcida assegura que o canviem o petem. En paraules seves, es tracta “d’un espectre de la societat que està demanant a crits, pedres i foc que volen un futur més clar i que la política, la democràcia no els hi està donant. Hem de cercar urgentment solucions, si no, ens veure’m abocats a un punt de no retorn que tots lamentarem. No en serà fàcil, la política sempre ha anat lenta, però ara toca posar llum a la foscor i les generacions que venen s’ho mereixen, si no en som capaços apartem-nos perquè ens atropellaran per contemplar el que vàrem ser sense mirar el que hauríem de ser.” Potser que comencem a dir les coses pel seu nom. Potser, encara, Sous les pavés, la plage!