Josep Maria Loperena

Josep M. Loperena, entre altres coses, un molt bon escriptor

En els darrers temps, intentava que es reconegués que la novel·la 'L’espia del Ritz' de la Pilar Rahola era un plagi de la seva 'L’espia del violí'

Mor Josep Maria Loperena i m’adono que mai no he escrit res sobre com m’havia arribat a agradar una de les seves novel·les de què avui no parla ningú, Ulls de falcó. Abans de morir, ell mateix va redactar un text de comiat meravellós en què, entre altres coses deia que «Avui he marxat i ho fet amb la recança de deixar-vos enmig d’aquest terrible malson, amb el món a la deriva i el futur penjant d’un fil. Però confiat que aviat sabreu recuperar el timó i continuar endavant, com sempre hem sabut fer.»

 

Avui, també, els mitjans que en diuen alguna cosa el recorden per la defensa de les mil causes per què va lluitar, totes elles importants i la majoria amb resultats previsiblement desastrosos per a qui les lluitava. Defensà independentistes revolucionaris però, també i sobretot, anarquistes d’arreu, obreres i obrers que no deixaven d’enfrontar-se als amos i qualsevol que lluités per la tríada bàsica de qualsevol que vulgui canviar les coses cap a millor: llibertat, igualtat i solidaritat. No com a paraules, sinó com a realitats, és clar. Per això durant anys el seu despatx tingué una relació molt directa amb la Confederació General del Treball, com abans l’havia tingut amb la CNT.

 

En el meu cas, ens assessorà davant d’una querella criminal que CCOO volia posar contra els gestors del web de la CGT de Catalunya quan jo n’era secretari de Comunicació de Catalunya. Uns obrers havien estat acomiadats sense poder-hi fer res perquè la representació sindical de CCOO a l’empresa havia signat, d’esquena al Comitè i a l’assemblea de treballadors, el seu acomiadament a canvi d’una indemnització de no res. Aquells obrers van decidir penjar al web, que en aquell moment era de publicació lliure, els noms dels delegats que havien signat l’acomiadament i CCOO ens amenaçà amb una querella criminal als gestors del web. Loperena ens digué que no patíssim, que si continuava endavant la querella criminal ell es comprometia a dir públicament on calgués els noms dels liquidadors i que allò era un tema de llibertat d’expressió, punt i final. Només faltaria que els acomiadats no poguessin escarnir públicament els que tant havien contribuït a fer fàcil el seu acomiadament de la feina...

 

Però Loperena va ser, també, escriptor i teatrero, autor, crític i espectador. De fet, el darrer cop que el vaig veure va ser al bar del Teatre Lliure esperant per entrar a veure Àngels a Amèrica, de Tony Kushner. I en els darrers temps, intentava que es reconegués que la novel·la L’espia del Ritz de la Pilar Rahola era un plagi de la seva L’espia del violí, sobretot pel paper que hi té el protagonista de la de Rahola, personatge secundari a la de Loperena, Bernard Hilda.

 

En tot cas, la novel·la que a mi em va agradar més de Loperena i que no em puc estar de recomanar és Ulls de falcó, publicada a Columna el 2006. Es tracta d’una novel·la molt ben escrita, amb una estructura clàssica que la fa llegible però que inclou una història d’amor gens clàssica, ni pels personatges ni pel moment històric, 1956. L’enamorament entre opòsits es dona entre dos personatges radicalment diferents, per una banda l’Alberto «El Dandi» i per l’altra el maqui i guerriller Josep Lluís Facerías. El primer salva al Face mentre la policia el persegueix després d’intentar atracar el Banc Central i, amb el temps, li demanarà que mati el marit de la seva amant. Aquest encàrrec, però, no resultarà ni tan fàcil ni tan senzill com podia semblar en un primer moment. I fins a aquí puc llegir perquè si no sempre em diuen que xafo els finals en explicar-los (‘spolier’ en diuen els que es queixen com si diguessin res...)

 

La història és absolutament fascinant però també ho és l’escenari per on transiten els personatges: la Barcelona franquista que l’autor va conèixer de primera mà i que retrata amb una minuciositat i una tria d’escenaris que converteixen Ulls de falcó en un autèntic fresc sobre la ciutat que va ser aquesta «que té (tan) poder» en un moment històric en què el gris era el color més abundant a la capital d’aquest tros de món.