Sempre he volgut ser tertulià, llegir una mica els diaris del matí, formar-te una opinió nivell barra de bar mentre s'engoleix un cafè amb llet, escopir-la sense criteri en un mitja de comunicació i a sobre cobrar uns honoraris. Amb el mateix rigor que es demana als totòlegs que abunden per tot tipus de mitjans, espero que se'm permeti una petita inclusió al món dels politòlegs:

És ben sabut l'argument que explica que la política catalana és més complexa que l'altra perquè a l'eix esquerra-dreta se li superposa l'eix del nacionalisme espanyol versus el nacionalisme català. En aquesta lògica s'entén com en les darreres dècades els resultats electorals d'Espanya i Catalunya han estat tant diferents.

Actualment, però estem vivint un canvi d'escenari polític: El desprestigi de la política tradicional està fent aflorar amb força un altre eix on es discuteix el valor de la democràcia. La democràcia representativa contra la democràcia real o l'eix autoritari-llibertari com em sembla que ho qualifiquen els anglo-saxons. Moviments polítics com Podem, però també les CUP, Guanyem, Procés Constituent o fins i tot Ciutadans si m'apureu reclamen (almenys en teoria) una biaix més tendent cap a les pràctiques de radicalitat democràtica. És l'auto-anomenada “nova política” i és on s'entronquen els conceptes com el 99%, la Casta o el Poder Popular.

El problema és que la ment humana és bastant còmoda i prefereix, sempre que pot, analitzar la realitat amb la menor complexitat possible. Això és en aquests casos en forma de bons i dolents, a poder ser amb dos antagonistes majoritaris. Així, el bipartidisme PP-PSOE basat amb l'eix esquerra dreta  ha fet viure intel·lectualment tranquils durant anys a la majoria d'espanyols.

Aquí a Catalunya, en canvi, i sobretot des de la retallada de l'estatut, la discussió antagònica ha estat la de l'eix nacionalista, deixant als ambigus com el PSC minoritzats i fora de lloc. També s'ha intentat postergar la discussió dels problemes més socials amb allò de “primer la independència i després ja veurem”.

La irrupció de Podemos al rebuf del 15-M torna a girar la tensió cap a un nou eix amb la discussió sobre la representativitat al centre del debat, intentant esborrar la resta de discussions de l'agenda ja que, o estas per la democràcia real (tot i que tinguis lideratges configurats d'una manera prou discutible en aquests termes) o ets casta, i punt.

El més trist és que, essent ja prou complexa la valoració política en aquest espai tridimensional, si tenim en compte els reptes i les urgències que l'escassetat de recursos i la crisi ecològica ens imposen urgeix, més que cap altre la discussió en un quart eix: l'eix decreixentista-productivista.

Davant el període històric que ens ha tocat, aquesta seria la discussió més pertinent. Sense aquest aspecte cabdal la “nova política” neix morta i, fins i tot ,els més ben orientats cap a la banda que em sembla més correcta, ecologistes i anticapitalistes o bé porten la motxilla de l'esquerra més sindical (un sindicat és un lobby productivista més) o bé estan massa estressats per posicionar-se en els altres tres eixos.

No es d'estranyar doncs que les solucions en aquest aspecte clau vinguin de peakoilers, transicionistes, permacultors, cooperativistes integrals entre d'altres i no de les institucions ni de la política formal.