EN DIRECTE

Tots els talls de carretera a Tarragona i Catalunya aquest divendres, 18 d'octubre

Videoclubs de Tarragona: la resistència en temps d''streaming'

Petites biblioteques atapeïdes d’imatges, històries i moviment, els videoclubs a les nostres terres són, ara, un espai de trobada, tertúlia i intercanvi fílmic
Imatge del videoclub Imperial, a la ciutat de Tarragona | Àngel Ullate

 

 

Com aquella petita aldea resistent, poblada d’irreductibles gals animats, acolorits i pintorescos, aguanten tota mena d’embats amb dedicació, passió i fermesa. El temps, la tecnologia, la feresa del capital els espitgen cap a un futur incert, potser descoratjador, envaïts pel gran imperi de l’’streaming’ i el ‘fes-t’ho tu mateix’.

 

Fortificacions de cultura, minses biblioteques atapeïdes d’imatges, històries narrades i moviment, els videoclubs a les nostres terres conquerides són, ara, una espècie en extinció, un espai de trobada desconegut, especial i curiós.

 

De l’auge del 2000, al reducte actual

Fòrum de cinèfils, aixopluc de parelles i cap de setmana, l’auge del lloguer fílmic va passar fa ben bé dues dècades, amb rondes i rutes cercant un títol i cues de més de mitja hora. A la ciutat de Reus, a principis del 2000, hi havia al voltant de 40 videoclubs, una xifra que apuntalava un negoci interessant, bo i rendible.

 

El remolí tecnològic, principalment, i altres factors socials i econòmics van engolir una realitat quotidiana, fins a deixar la capital del Baix Camp amb els últims exponents de la saga. Els videoclubs Weekend i Hollywood, els Astèrix i Obèlix del lloguer audiovisual reusenc, mantenen ara la flama d’una tasca encomiable i difícil de sustentar, i que viu al dia.

 

«Hi ha diversos factors que expliquen la situació actual dels videoclubs; la tecnologia, internet i l’’streaming’ ens han tret molt de mercat», explica l’uruguaià Fabián Trindade, propietari del Weekend de Reus. «I no només això, la precarització i la baixa dels salaris fa que les persones prioritzin les despeses, i les pel·lícules, evidentment, tampoc són el més important».

 

L'Imperial, al carrer Pere Martell, és l'últim videoclub de la ciutat de Tarragona | Àngel Ullate

 

L’Imperial, l’últim videoclub de ‘Tàrraco’

Al centre de Tarragona, la Pilar Cerón i el seu marit aguanten el darrer bastió, la tossuda resistència del petit negoci fílmic. El seu videoclub, l’Imperial, atrau col·leccionistes de VHS —vinguts d’arreu— i els DVD i Blue-ray s’ofereixen estoics, impassibles a les estanteries d’un petit temple del cinema de gairebé trenta anys.

 

«La situació és molt dolenta, anem aguantant», remarca la Pilar. «La pirateria s’ha imposat per sobre de tot i l’’streaming’ ha rebentat el mercat encara més. Abans, es necessitava una mica d’infraestructura i context: ordinador, pantalla, reproductor... ara Netflix t’ho ofereix tot a l’instant, comptes simultanis i uns preus realment assequibles».

 

Sobre abaixar el teló, amb 57 anys —«en tinc 17», diu entre rialles— Cerón és clara, «què hi poses si no? Si t’hi fixes, molts negocis del centre de Tarragona van tancant, ja siguin tendes de roba, una perfumeria o fins i tot cafeteries, tothom s’ho compra tot per internet! Canviar, arriscar cap a una altra cosa, seria fer una inversió per tancar... nosaltres aguantarem».

 

Pilar Cerón, propietària del videoclub Imperial | Àngel Ullate

 

Marxandatge, llaminadures i generacions

L’experiència, la tradició i el negoci familiar juguen també un paper determinant, quasi romàntic, en la perdurabilitat d’uns establiments i un ofici gairebé ‘retro’, ple d’història, art en moviment i il·lusió. A Vila-seca, precisament, la Montse Riquelme va heretar el Videomania, un emblemàtic videoclub amb més de 30 anys d’història local i cinematogràfica.

 

«Vaig agafar el negoci al mes de maig, just després de la jubilació de la meva tieta. Ella va obrir fa més de tres dècades i per aquí feien cap els joves del poble; ara, venen ells i els seus fills... i fins i tot els seus néts!», relata la propietària.

 

A la pregunta de rigor, Riquelme, de 39 anys, respon decidida. «Puc dir que el nostre negoci va bé, un punt positiu és que de videoclubs, en aquesta zona, quasi no en queden». Evidentment, la diversificació, les bones idees i un punt de visió sempre sumen a la causa; «tenim llaminadures, com fan molts videoclubs i, des que hi sóc, hem incorporat marxandatge de films i sèries; entre una cosa i l’altra anem tirant», explica contenta.

 

L’’streaming’ pot no ser l’enemic

Per a Riquelme, l’’streaming’, en si mateix, no és el clar arxienemic. «Molts dels nostres clients tenen Netflix, HBO... però els agrada venir al videoclub, xerrar i comentar les pel·lícules», matisa. «D’altres venen pels nostres preus, poden veure novetats a un cost raonable; 2 euros de dilluns a dijous, i 2,70 euros els divendres, dissabtes i diumenges».

 

Fabián Trindade concep el seu videoclub com un punt de trobada, intercanvi i recomanacions | Àngel Ullate

 

«La gent no vol màquines, vol persones»

Al Weekend de Reus, el Fabián Trindade, amb 41 anys, hi ha dies que plegaria definitivament. «Hi ha jornades que guanyes 20 euros», explica, «aquí pago lloguer, les pel·lícules, tinc un company que treballa amb mi, obrim tot l’any... com m’ho faig? Realment, aconseguim sobreviure amb la caixa del cap de setmana».

 

Tot i la conjuntura, Trindade enfoca el negoci cap a una espècie de punt de trobada basat en el bon tracte, la xerrada i les recomanacions. «Quan vaig fer el pas, fa tres anys, d’empleat a propietari del videoclub, em vaig adonar que els locals que havien tancat tots havien posat màquines. La gent no vol màquines, vol persones».

 

El videoclub Weekend, a Reus, ofereix pel·lícules en DVD, Blue-ray i format 3D | Àngel Ullate

 

Un espai d'intercanvi i recomanació

Així, l’home versus la màquina, el contacte humà contra el cert aïllament de l’’streaming’ i les plataformes socials brinden als darrers videoclubs una aurèola quasi mística, un reducte espaciotemporal de reflexió, comunitat, diàleg i setè art.

 

«Al Weekend ve gent de tota mena. Arriben famílies amb nens que ni saben què és un videoclub, compartim recomanacions, la gent parla... es genera un bon ambient de barri i s’enduen un parell de films», explica l’uruguaià.

 

 

 

Diversos films arrenglerats en una prestatgeria del videoclub Weekend | Àngel Ullate

 

L'intercanvi i el contacte humà, base de la resistència

Introvertits o curiosos, parelles, joves i no tant, tots plegats generen, potser sense saber-ho, una particular comunitat cinèfila àvida de bons moments, grans històries i tota mena d’emocions. A les comarques de Tarragona, les petites —i escasses— aldees fílmiques lluiten amb esforç diari per l’ofici vital, la subsistència i el servei cultural els veïns.

 

Allà, l’acció, el terror, les pel·lícules infantils o l’últim ‘hit’ del cinema s’amuntonen arrenglerats, amb dedicació i empenta, a la pregunta d’aquell qui entra per la porta dringant. L’’streaming’ i les grans plataformes, evidentment, són un potent univers infinit que ens absorbeix a tots, i fins i tot massa. El club, la pertinença, el contacte humà i l’intercanvi d’impressions són ara la base i la fermesa d’uns videoclubs que ens recorden on érem, on som, allò que ha passat.

 

El videoclub Weekend, al carrer del Batan de Reus | Àngel Ullate

 

La història del cinema apilada a quatre passes

Escena a escena, crispeta a crispeta, la gran història del cinema apilada a quatre passes. Si plou, si fa núvol, hi ha un lloc on ens espera un somriure amable, un món d’imatges i bon grapat de recomanacions puntuals. L’imperi de l’’streaming’ regna, però el reducte gàl·lic, els afables bàrbars del cel·luloide resisteixen ferms, dia a dia, a les petites viles de casa nostra.

 

 

També et pot interessar:

💬 Fes clic aquí per rebre al teu mòbil l'actualitat de Tarragona. És gratis!

Comentaris