PREVISIÓ MÉTEO

Diumenge amb núvols i alguns ruixats febles que marxaran ràpidament a la tarda

Tempesta d'estiu

Permeteu-me que us narri una vetllada ocorreguda aquest estiu passat, divendres vint-i-dos de juliol, tal vegada aquelles terribles redaccions d'escola: «què he fet durant les vacances». Però no patiu, no tinc per objecte endinyar-vos una llauna de campionat, ho faig perquè potser per a molts dels nostres convilatants i concomarcants passà del tot desapercebuda ja que la cosa fou breu i passatgera, com un ruixat d'estiu. Resulta que al Teatre Fortuny de Reus, a les nou del vespre, es representà de bell nou, tot ressorgint del silent sepulcre de la seva injusta i llarguíssima letargia, després de la seva estrena (desgraciadament transcorreguda la tardor del 36 al Paral·lel d'una Barcelona a punt de caure en el dramàtic abisme de l'ocupació feixista), una òpera —o comèdia musical, per a ser més exactes— d'un dels nostres millors compositors: la Tempesta esvaïda de Joaquim Serra, amb text —o llibret, com pedantment ens agrada dir als del gremi— de Carme Monturiol.

 

La vetllada s'anunciava de gran volada i així ho va ser. Per a l'ocasió s'havien donat cita al teatre el bo i millor de les veus del país. En els rols principals: Elena Copons (que domina el legato d'una manera tal que converteix la platea, les llotges i el galliner en un estol de pitets —i no precisament per anar de calçotada), Anna Alàs (de veu melosa i cremosa, lleugerament tornassolada, amb una presència i personalitat escènica a l'abast de molt pocs), Tànit Bono (posseïdora d'una dicció agraïda i claríssima; la veu carnosa i treballada), Roger Padullés (un doll de lirisme i llum solar, amb un registre agut que voleia com un estel segons l'impuls de l'aire, bellament), Toni Marsol (que ens oferí un Martí divertidíssim i dinàmic) i Xavier Mendoza (sempre segur, amb un delicat i elegant deix nostàlgic en el cant). Tots ells acompanyats per l'excel·lent Cor Lieder Càmera (que en aquesta obra en qüestió actua —amb espardenya, porró i botifarra, quasi— com un vertader cor de drama grec clàssic) i l'orquestra Camera Musicae (aquí cal fer un incís, que ja aviso serà més llarg del recomanat, ja que això ens toca de prop: l'orquestra Camera Musicae, de nom potser un pèl massa altisonant, és un d'aquells bolets miraculosos que a voltes apareixen sobre el erms camps de les nostres contrades. Capitanejats per Tomàs Grau, camptarragoní d'adopció que ha sabut reunir uns músics joves i amb empenta i els ha fet fructificar fins a sonar extraordinàriament bé i amb gran personalitat, encaren sempre projectes d'allò més ambiciosos i amb molt bons resultats. No els hi perdeu la pista per res del món, quedeu avisats). Tornant a l'esvaïda tempesta: tot l'espectacle fou admirablement ben dirigit i concertat per Diego Martin-Etxebarria, format al país i que tot hi que ens esforcem encara, ploms com som, en penjar-li l'avís de «jove promesa» és un dels millors directors d'orquestra —ja siguin grans o petits, amb batuta més llarga o més curta— del moment. Ni més ni menys i així com us ho dic.

 

Ara ve un paràgraf amb certes referències musicals per a qui li puguin interessar o en sigui curiós: aquesta obra de Joaquim Serra és, estèticament parlant, d'allò més entretinguda; podem sentir-hi des d'una música ballable i festiva de caire popular, d'alegre i lluminosa mediterraneïtat, passant per un duo d'amor —si ve del tot dins de l'ordre noucentista— pròxim a les efervescències sexuals d'un Puccini, intervencions corals d'una homofonia alla rustica com ara un cor de Mascagni o fins i tot un interludi orquestral d'arravatador naturalisme romàntic (en proporció als esclats naturals i a l'orografia, sempre en una relativa petita escala, del nostre entorn, és clar). És una peça que mereixeria des d'avui mateix molta més difusió i és molt sorprenent que obres clarament menors des del punt de vista musical i teatral, com ara la Cançó d'amor i de guerra, siguin molt més conegudes, reconegudes, interpretades i reinterpretades. Ja està dit. És si fa no fa el mateix cas de la deliciosa obra mestra de l'insuperat tàndem Toldrà-Carner, El giravolt de maig. Però ja se sap que aquí ens desplacem, artísticament i en múltiples adbervis més, moguts moltes vegades per ventims d'allò més estranys...

 

La difusió de l'esdeveniment fou molt correcta, però tot i així el Fortuny no feia el goig que hauria d'haver fer quantitativament parlant. Si parlem de qualitat, podríem dir que s'hi va reunir un públic selecte. Quedem així, doncs. A més de les justes autoritats — secundàries i encara de més enllà i més avall en la piràmide de poder d'institucions implicades —no n'hi vaig saber veure gaires de locals (a l'estiu, ja se sap, hi ha moltes d'altres ocupacions molt més importants, sobretot a prop d'una piscina o del mar, gintònic en mà), alguns amateurs interessats i bastants experts vinguts d'arreu de Catalunya; també uns quants ciutadans de la comarca incloent força gent d'aquesta que s'organitzen, motivats i constants, del tot lloables, en autobusos per anar a la ciutat comtal a veure tota quanta representació operística, teatral o del tipus que sigui i que també s'aboquen als teatres més pròxims a la primera de canvi. També s'hi va reunir força gent del món sardanístic, ja que la representació fou en part realitat gràcies a la secció de cultura popular (o com es digui) del Departament de Cultura de la Generalitat perquè resulta que Joaquim Serra és sobretot conegut com a compositor de sardanes i peces per a cobla, però, si el meu enteniment no em falla —com de costum— jo crec que aquí es tractava d'una recuperació d'una obra operística, de cultura sense etiquetes ni encasellaments, vull dir (sense menystenir ningú). Així doncs, l'heroica representació, passà breu i ingràvida, agradabilíssima, fresca i revitalitzant, com una pluja d'estiu, com aigua que arriba i se’n va, tal vegada un sospir, tal vegada una sensual i seductora aclucada d'ull. Un fet particular i remarcable: dins i fora del teatre tronà i llampegà espaterrantment i generosa una tempesta veritable, climàtica, i una tempesta figurada, representada. Els déus sempre ens serveixen en safata de plata les coincidències més oportunes en els moments importants. En sortir tot era només un record: el terra mullat de la plaça del Prim, unes cadires plegades i agrupades ben a recer sota les arcades del Círcol, les orelles encara flotant en les sonoritats de cordes, flautes i oboès, els arpegis de l'arpa, les veus ressonant al fons del pou, el teatre buit, la plaça major de cartró pedra. Tempesta esvaïda, tempesta d'estiu. Afegitó: tot aquest tinglado el tornaran a muntar el 9 d'octubre, a les set de la tarda, al Teatre Kursaal de Manresa dins del marc de la Fira Mediterrània d'enguany. Si us pica la curiositat i no us fa mandra ni basarda desplaçar-vos cap a l'interior del país aneu-hi sens falta, que xalareu.




Comentaris

envia el comentari