Les tetes de Rosalia

Rosalia Vila i Tobella, la noia de Sant Esteve Sesrovires de les tetes de la qual no es pot parlar. — Foto: Youtube

Un altre dels problemes que tinc és el feminisme. Bé, per ser més precisos hauríem de dir que el feminisme el té amb mi. Sóc feminista. Convençut i sense ironies, qualificatius que no es poden aplicar en la majoria de coses que escric. El moviment feminista està liderat i en certa manera usurpat per una gesticulació, una ànsia i una contradicció. La gesticulació la comanden unes veus que no sé si són majoritàries però sí que són les que fan més soroll. Reneguen, tenen un llenguatge agressiu i parlen de les respectives figues a imatge de com el masculinisme clàssic parla de les seves polles. M’encanten. Però és contraproduent de cara a l'objectiu d’assolir la completa igualtat de la dona, que les revolucions les fan les classes mitjanes i no els radicals. I els homes d’ara, però sobretot les dones, entren amb molta dificultat en aquesta dinàmica tan masculina de la guerra. 

L’angoixa es palesa davant l’incapacitat de revertir una situació secularment injusta en dues tardes i fa que el feminisme no accepti dissensions o, més ben dit, només accepti les dissensions que té assumides. I amb la dialèctica pre-bèl·lica en què hi ha dos bàndols i un dels quals és el malèfic col·lectiu dels homes que té per missió vital subjugar el gènere femení, encara costarà més de revertir-la. En realitat, i ja que entrem en el llenguatge de guerra, quan el feminisme ataca els homes que no s’ajusten a la seva idea preconcebuda de membres del col·lectiu agressor només estan disparant per l’esquena contra els que estem en retirada, perquè se senten —ens sentim— impotents per aturar les bèsties desfermades que queden al camp de batalla i que moriran matant. S’ha de saber guanyar i pactar amb el vençut per acabar amb aquesta escòria. 

La contradicció és més perversa: quan les moltes dècades de lluita feminista han aconseguit fer entendre que ni el masclisme és un xacra que només afecti els homes ni el feminisme un combat que concerneixi exclusivament les dones, conceptes com ara el mansplaining es fan servir per restringir l’opinió dels homes respecte el moviment al qual s’adhereixen. És una reformulació del despotisme il·lustrat i un abús manifest. 

No només hi ha una manera de ser feminista i exerceixo la funció que crec que fa més bé a la causa, fiscalitzar-la. Perquè em dona la gana i perquè els feministes som llibertaris. Arribats aquí la cosa és clara: com que sóc feminista —i és el que el feminisme ha anhelat llargament, que els homes pugem al carro— reivindico el meu dret legítim a opinar-ne. No hi ha més camí. No hi ha altra manera d’eixamplar la base que fer que tothom se’n senti partícip. Incloure. Així mateix, l'opinió, i això no és opinable, inclou l’humor, la ironia i el sarcasme, que són les eines més delicades i efectives amb què s’ha dotat la humanitat per enderrocar injustícies sense més sang que la menstrual. 

Tot això ve a tomb perquè un conegut pamflet barceloní m’ha acusat de ‘masclista repugnant’ per haver fet un tuit. No només això. També m’acusa de ‘periodista català’ i no sé quin dels quatre termes em fa més basarda. No m’interessa gaire rebatre el que es digui de mi en un subproducte periodístic capaç de publicar aquesta notícia i no caldria fer-ne més cabal. Però, com Mossèn Cinto, tinc el vici de la defensa pròpia i m’encurioseixen les raons que fan que defensin que un senyor es pugui mocar amb una bandera per la tele en pro de l’humor i de la llibertat d’expressió però jo sigui un ‘periodista català masclista repugnant’ per dir que «la meva teoria és que la clau de l'èxit de na Rosalia són les tetes». 

No crec que la clau de l’èxit de Rosalia siguin les seves tetes. Més ben dit: ho ignoro. No en tinc ni idea. Ho vaig sentir per diverses bandes —al bar, per la ràdio, per Twitter— el matí després que la cantant catalana recollís els premis als Grammy llatins. Com sempre passa en les gales de lliurament de premis, es parlava tant o més de l’escot que duia la xica que del valor artístic de la premiada. Això és així perquè som una societat deutora de la imatge, perquè els artistes populars estan sexualitzats i bla bla blà. Ben mirada, Rosalia Vila no és una xica especialment espaterrant. Per la qual cosa seria encara més estrany que el seu èxit fos degut a la profusió identitària de les seves glàndules alletadores. Això encara fa més absurd i propi de submentals prendre’s el tuit al peu de la lletra. En realitat, només vaig fer que reproduir, amb ironia, el que estava pensant tres quartes parts del país, que són els que no han estat capaços d’abstraure’s del bombardeig de màrqueting amb què Rosalia ha fet les Amèriques. És més, era un tuit de denúncia d’aquest perjudici tan ibèric que diu que per arribar segons on has d’ensenyar la regatera.  

Però el fet és que pot ser ben bé que sigui així. Els grans artistes populars, més enllà de si tenen talent o no —cosa que no entrarem a valorar encara que a mi Rosalia m’agradi— triomfen perquè gestionen la seva imatge sexual. Era així amb Elvis Presley, va ser així amb Madonna d’una manera molt explícita, i és així amb Bertín Osborne, per posar alguns exemples dels cims de la història de la música popular. No seria ni descabellat ni criticable que una noia mil·lènnial que entronca el seu posat flamenc amb l’urban i el trap, estils altament sexualitzats, es valgués de marcar mamellam per fer-se més popular així com Mario Casas va tot el dia sense samarreta i ensenyant el six-pack per suplir la manca de dots actorals amb que Déu l’ha damnat. 

No seré tan ingenu d’ignorar com el puritanisme i la seva filla borda que és la correcció política ens tiranitzen, però no podran amb nosaltres. Les feministes ens hem apoderat del cos i el fem servir com ens surt de la xona, fins i tot com a clau del nostre èxit. Continuarem ensenyant les tetes per molt que el feixisme ens intimidi i ens vulgui fer callar a hòsties. I un apunt final sobre les tetes de Rosalia: no les he vist, però m’agradaria veure-les.