Menys partits i més idees

El pròxim 10 de novembre la ciutadania torna a estar cridada a les urnes. Als polítics els agrada que votem, com més vegades millor, fins que surti el resultat desitjat.

 

Parafrasejant aquell còmic que deia que aquests són els meus principis però si no li agraden, en tinc uns altres, aquí diríem que aquests són els resultats però si no li agraden, en forcem uns de nous i llestos. I així estem, instal·lats en un bucle d'estupefacció, incompetència i - per què no dir-ho - cabreig monumental de veure com ens prenen el pèl mentre intentem tirar endavant el dia a dia de les nostres vides.

 


Ara haurem de tornar a votar. Però a qui? I amb quina finalitat si ja s'ha vist que de pactar, els partits ni en saben ni ho volen fer. Vivim la política líquida: la del tweet, la del màrqueting de manual, la del concepte inventat en un brainstorming que cau per si sol només pronunciar-lo, la dels silencis tàctics, la de la superficialitat i el vol gallinaci, la del matís subtil que provoca una tempesta de poques hores però suficient per a l'escissió dins un partit per crear-ne un altre de nou, millor, més jove, més guapo, més llest... I que la roda no deixi de girar que paga el poble.

 


De la vella política vam passar a la nova. El canvi històric, deien. El temps ha demostrat que era tot mentida. Què tenim ara? Cinc partits - sis comptant el d'Errejón - que ja han demostrat que no tenen cap mena de cultura de pacte i entesa amb el rival ni de govern compartit. Volen majories absolutes o res.

 


Ho entenc i hi estic d'acord, en part. Prou difícil és governar com per a sobre, haver de fer-ho amb imposicions i propostes d'uns altres. I amb retrets i mirades de reüll convençut que et trairan en qualsevol moment. La dreta espanyola s'ha fragmentat en tres partits que es van dedicar a tirar-se els plats pel cap durant l'última campanya. Així els hi ha anat. I l'esquerra, en dos i més del mateix. Què hem tingut i previsiblement tindrem el dia 11 de novembre? Un estat novament ingovernable i un país que camina inexorablement cap a un nou col·lapse econòmic. Però, ei! Vota'm que, ara sí, això ho salvarem.

 


Davant d'això, no trobo tan desgavelladala tesi que defensa el PP de Pablo Casado i que comencessin tots plegats a reagrupar-se de nou. Menys partits i més idees. Menys llistes de polítics mediocres demanant el vot i més gestió. Potser amb un gran partit de dretes, un altre d'esquerres i que guanyi el millor s'acabaria el problema de la fragmentació i de la ingovernabilitat; i potser així, qui guanyés les eleccions tindria marge més sòlid per tancar un govern i començar a aplicar un programa electoral, el que sigui. A Catalunya, el mateix, si fa no fa. Esquerra i dreta. Favorables a la independència o contraris.

 


Com que Espanya sembla a anys llum d'opcions electorals com les primàries dels EUA o la segona volta francesa, l'opció que la ciutadania, situa molt majoritàriament en el centredreta/centreesquerra, tingués menys opcions per votar però sabent millor què està votant clarificaria bastant la situació.

 

 

I encara la clarificaria més i més ràpid si es fes realitat la brama que corre pel carrer proposant des del sentit comú popular que els polítics no cobressin cap sou fins que no hi hagués un govern constituït. Veuríeu llavors, dos dies i govern pactat!




Comentaris

envia el comentari