Sobtats instants de felicitat

Aquella demanda va arribar humil i llunyana, un dia qualsevol. Des de Plottier, a la Patagònia argentina, l'altra punta del món, un correu solcava les ones i els cables, la terra, l'oceà, el mateix ultramar. Un tal Javier m'escrivia —«sóc director de l'orquestra Sonidos del Sol, fa cinc anys que funcionem, està formada per nens i nenes, joves i els seus pares»— i em demanava sisplau aquell arranjament preciós, enèrgic, que tant havíem tocat amb la meva orquestra pels escenaris d'arreu del país.

 

Era amable, el seu correu sobtat havia despertat en mi una nostàlgia inevitable, un regust d'orgull i passió, d'enyorança d'allò bonic que féiem. «Para nosotros sería un placer hacer su idea, les mandamos un abrazo», es despedia concís, decidit. Sense dubtar-ho, vaig remenar el calaix més amagat d'aquell disc dur apreciat, ple de parts i partitures, adjuntant i enviant .zips i .pdfs amb la celeritat que mereix la música, posant-me a la disposició d'aquell grup heterogeni, segurament sorprenent.

 

Després de tot, aquells arranjaments havien estat escrits per ser tocats, per qui volgués, per al gaudi de la genial, rica i sovint desconeguda —portes enfora— música popular argentina. Plasmar la tradició, a la nostra manera, conduïa sovint les bellíssimes melodies 'folk' cap expressions inusitades i transversals, obertes a tot, a l'infinit. «Te agradezco de corazón», em responia ell, ara fa més de sis mesos.

 

Ahir, el correu em despertava adormit i mandrós. La safata d'entrada resava aquell «Vídeo de Javier» i el cor em feia un bot d'emoció. «Aleix, ¿cómo estás? ¡Te comparto el vídeo que te prometí!». Dins, un arxiu .mp4 em va agafar totalment desprevingut i les llàgrimes em van envair com una preciosa mala cosa. Nens, nenes, joves i adults tocaven amb passió i honestedat, increïblement naturals i alegres, aquell arranjament que tanta felicitat a nosaltres ens havia donat.

 

Per uns instants, vaig assaborir de nou la simplicitat i la transparència de l'amor, en forma de música, i aquella música plena d'amor sincer, despullada de tota culpa, de tota pena, de tot mal real. Aquell arranjament que em transportava a mi, a cada concert, ara feia volar, en una bombolla de benestar inexplicable, aquells nois que tenia en pantalla. Vaig recordar, per un moment, allò que realment importa, allò que em fa estimar. Per més orquestres, més música compartida i sobtats instants de felicitat.