ALERTA

Busquen una menor desapareguda a Reus

L'espia que tornava de la Chartreuse

Les eines clàssiques de l'ofici d'espia. — Pixabay

 

 

Tanques els ulls, Radulf Briansó, per deixar-te besar per aquest sol de setembre inaudit. Rere teu, la majestuositat gòtica de la catedral de Berna. T’hi has aturat una bona estona davant el magnífic timpà dedicat al Judici Final. Ara, assegut a la Müntserplatform, el jardinet que dona al riu, l’esperes. Com que fa bo, molts nens hi juguen i molts joves la fan petar. Fins i tot t’ha semblat sentir el borbolleig indolent de l’Aar uns metres més avall. Ella s’asseu discreta al banc del costat. Al cap d’un moment s’aixeca i entra al petit quiosc on venen menjar. En surt amb una ampolla d’aigua. Torna a asseure’s. Tot i que ella no t’ha mirat en cap moment, sap que tu ets allí: la vas entrenar per a això. Fa un parell de glops d’aigua i desa l’ampolla a la seva bossa. S’aixeca amb parsimònia i s’asseu al teu costat guardant les distàncies. «Com ha anat aquest congrés, Esclarmunda Gumbau?». Li fas notar que encara porta penjada l’acreditació amb el seu nom ben visible. «M’has estat seguint?», diu ella. «No, tenia una lleugera idea d’on podia trobar-te», contestes tu.

 

Setembre de 2017. Estació de Basilea. L’Esclarmunda, amb un perfecte alemany, pregunta pel primer tren que surt cap a Berna. Puja al passadís central per les escales mecàniques i després baixa cap a l’andana corresponent. El tren encara no ha arribat. Es fixa en un home de mitjana edat, atlètic, els cabells tots blancs; porta una motxilla molt plena. Tot just el tren arriba, sent com l’home renega en català: la motxilla li ha petat, hi ha tot de coses escampades per terra. Ella corre a ajudar-lo. Dalt el tren, ell es presenta com Amalric Bustos, professor de dibuix de Sabadell. “«Coneixes el pintor Paul Klee?». Ni idea. Esclarmunda Gumbau, tècnica de Tarragona Turisme. «Coneixes l’alcalde Ballesteros?». Ni idea. «A Berna hi ha el Zentrum Paul Klee, un centre dedicat al pintor, vull visitar-lo». Interesssant. «A Berna hi ha la Zytgloggeturm amb un rellotge carilló, Ballesteros vol posar-ne un de semblant al mercat municipal, vinc a informar-me’n». Interessant. Es fan el primer petó a la Waisenhausplatz, a la terrassa d’una pizzeria, mentre sona alguna cosa de Gershwin al piano que hi ha al mig del carrer i que tothom pot tocar. Es fan l’amor per primer cop a l’habitació del modest alberg on l’Amalric s’hostatja, muntanya amunt, al final de la línia 12 d’autobús. El darrer dia que ella és a la ciutat —ell marxarà l’endemà— decideixen fer el turista. Després de visitar la catedral, fan una cervesa als jardins, vora el riu. Ella somriu tota l’estona. És feliç. Ell li confessa que el seu nom veritable és Radulf, que és de Reus i que els ha d’ajudar, així en plural. Que lliuri l’informe del rellotge carilló, però que no se’n desentengui, que mostri interès, fins i tot pel procés de muntatge. Ella plora i se’n va.

 

«I el cony de rellotge carilló, el 24 de novembre de 2018 dos dies després d’haver-se inaugurat, plop, va deixar de funcionar», diu l’Esclarmunda sense mirar-te. «Vas fer una bona feina», intentes tocar-la però ella s’aparta. “Potser sí, però a quin preu?». Setembre del 2017. Prepares Clifton Onolfo —en realitat un monologuista mediocre que vas descobrir en un bar de Torredembarra— a fons. Tot just comenceu. Ha de comprar el Nàstic per després desentendre-se’n i deixar-lo en la ruïna. Tot va torçant-se a poc a poc, aconsegueixen girar la truita i és el Reus Deportiu, l’operació de compra és del gener del 2019, el que va acaba en la misèria. Putu Oliver. Alfa, el teu cap, no es pot creure que no hagis pogut salvar la situació. «Radulf, això és un desastre colossal, com ha pogut passar?», deixes que es calmi, són molts anys plegats al servei. Assumeixes totes les culpes confiat que a vegades cal sacrificar una peça mitjana per cruspir-se’n una de més gran. Tornes a ser a Berna.«No et fa por que te l’estigui fotent, Radulf?», et diu l’Esclarmunda. «Vas dir que volies desaparèixer fent-ne una de grossa i del que tenim entre mans se’n parlarà», li dius. «No has contestat la meva pregunta». T’ho diu mirant-te als ulls. «Em pensava que a hores d’ara ja hauries après que en el nostre ofici, fins i tot de la traïció, se’n pot treure alguna cosa de profit». Hi voldries viure sempre en aquell mirar.

 

Desembre del 2018. El mític bar Boada del carrer Rovira i Virgili de Tarragona, tanca les portes definitivament. En Radulf sap, a través de la seva xarxa a la ciutat, que tot plegat és estrany. Alfa, fregant-se les mans, pregunta si és cosa seva. Ell ho nega. Tot allò fa pudor de socarrim: qui podia portar a terme una cosa com aquella? Sent a dir moltes coses, cap rumor el convenç. Fins que un dia, en un dels contenidors on deixar el cartró del carrer Boule de Reus, el Radulf veu una creu pintada amb guix. S’espanta de sentir una felicitat tan intensa. S’hi apropa, l’esborra amb la mà i hi dibuixa una rodona. Un dels senyals de seguretat que havien convingut amb l’Esclarmunda. Havia entrat en l’operació amb l’Onolfo. Al Bon-Mar del Raval de Jesús, al taulell, davant una tapa d’ensaladilla russa, l’Esclarmunda: «Saben que vaig ser jo qui va facilitar el sabotatge del rellotge». Glop de cervesa. «Però els he tornat el cop, això del Boada és cosa meva». El Radulf no se’n sap avenir. «Saben el que heu muntat per carregar-vos el Nàstic; em tenen collada, Radulf, o engego a la merda l’operació o ja puc fer les maletes: em desterraran a l’Empordà! Estic desesperada». El Radulf feia molta estona que només es mirava en els seus ulls verds.

 

«Si no m’equivoco, fins demà al matí no tens cap altra sessió del congrés». Ella està fixada en un home amb ulleres fosques i bigotis que llegeix un diari, en una parella amb trets asiàtics que es fan fotos.També en una noia amb pantalons curts i samarreta sense mànigues que fa estiraments, després diu: «He d’anar a can Läderach, a Spitegasse, a comprar xocolata per a la meva mare, no em perdonaria que no n’hi portés». Passa un núvol que tapa el sol un moment. Continua: «M’hi pots acompanyar amb la condició que només hi anem tu i jo». T’ho diu com si t’hagués enxampat amb les mans al pot de les galetes. Amb un gest teu l’home d’ulleres fosques i bigotis plega el diari sota el braç i se’n va, els asiàtics també es retiren i la noia que fa estiraments, surt corrents. D’aquí no res, s’anunciarà que el mític Eduard Boada, miraculosament recuperat de les seves xacres, obrirà als baixos de Cal Navàs, un nou local on farà els seus no menys mítics entrepans gegants, ara pels ganxets. «T’havies deixat el noi que fa veure que parla pel mòbil; estàs perdent facultats, Munda». Un altre gest teu i el noi també desapareix. Ella t’agafa la mà.

 



Comentaris

envia el comentari