No hi haurà gàbies per tants ocells

No m'havia donat temps a fer el primer cafè del dia i amb els ulls mig tancats i la cara per netejar, que ha sortit la sentència del procés. Tothom sabia quan es faria pública, que els presos continuarien presos i que hi hauria una resposta digna i orgullosa del poble català. I així ha estat. Entre tots sumaran gairebé 100 anys empresonats i els catalans i catalanes han sortit als carrers a protestar.

 

Milers de persones s'han manifestat arreu de Catalunya. A l'Aeroport del Prat s'han viscut els moments més tensos del dia, amb càrregues policials contra aquells que volien parar l'activitat. Des de primera hora, a Tarragona i Reus s'ha sortit al carrer, amb les idees clares, d'aturar les vies d'accés a la ciutat. Allà on fa mal als treballadors —que no en tenen cap culpa— però es provoca un efecte dominó.

 

La injustícia de la sentència, vergonyosa i executada per l'odi que hi ha contra els polítics que van fer el referèndum de l'1 d'octubre. Perquè ara sembla que se'ls hagi de perdonar la vida per no jutjar-los per rebel·lió i no s'hagin de quedar més de dues dècades tancats injustament. Tot això per posar unes urnes. Per votar i decidir el futur de Catalunya. A presó més de 10 anys. Tractats igual que uns assassins i pitjor que uns violadors.

 

La resposta del poble català ha de ser ràpida —com ho ha estat avui— i no aturar-se. Tenim molt a perdre, està clar, però, ara, ja no som lliures. No només han tancat —que ja ho estaven— els polítics catalans. Ho han fet també amb unes idees, unes creences, uns ideals, que comparteixen milers o milions de persona i no només a Catalunya. No hi haurà mai presons per tancar a tothom. No hi haurà mai gàbies per tants ocells.