URGENT

Un home, greument cremat al Vendrell per una deflagració a casa seva

Una cultura amagada sota casa

Les xiques occitanes de Cocanha, fent una espècie de parkour. — (a)phònica de Banyoles

 

Flassada és un nom de casa amb ressons de Ferrater, del Mas Ferrater del Picarany al Mas de Flassada hi van quatre salts, tot i que una carena entremig fa que no es puguin vigilar l’un a l’altre. Mas de Flassada és un mas enorme del terme de la Selva del Camp, un mas que sembla transplantat de la Catalunya Vella al Baix Camp, deu ser per això que l’empresa vitivinícola Torres la va comprar fa anys, en va arrencar els vellaners i hi va plantar vinya. Els Flassada també tenien un casalot al carrer de la Carnisseria al nucli de la Selva que ha passat a ser un centre cultural privat. A les golfes hi han posat una sala d’assaig per practicar-hi dansa, ioga i coses d’aquestes que quan ets jove et penses que mai faràs, i que la roda et porta a fer per trobar-te i suportar-te millor. Als baixos, arreglats fa poc també, el diumenge que va seguir  el dia de difunts es va estrenar com a teatret privat, com a sala d’exhibició particular, gestionada pel Club. Ja us en parlaré més avall d’aquest club.

 

L’estrena es va fer amb unes ben escollides Cocanha. Les Cocanha la nit abans havien estat a l’església de Santa Maria de Siurana en el marc del festival Terrer Priorat 2019 i van aprofitar el seu pas pel Camp per fer-hi un concert de butxaca a Ca Flassada. Cocanha és una formació musical de polifonies occitanes tradicionals. Maud Herrera, Caroline Dufau i Lila Fraysse són les tres intèrprets que només amb les seves veus i picant algun objecte aconsegueixen omplir i fer ballar poliesportius a la seva Occitània. A Ca Flassada n’érem uns quants menys, potser trenta, quaranta a tot estirar. Les tres xiques són jóvens, però tenen hores de vol per poder-se posar l’auditori a la butxaca, ja estigui format per friquifolquis, intel·lectuals de comarques, o simples interessats en la cultura.

 

Tot i que van esforçar-se en presentar la primera cançó en català, vista la bona predisposició de la sala, la resta de presentacions van ser en occità, de manera que el públic havia de sortir de la comoditat mental per entendre l’entorn de la cançó. La qüestió és que les Cocanha parteixen de la tradicionalitat, però la passen per un sedàs contemporani perquè pugui ser deglutida per qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat artística. Cocanha ens van cantar cançons polifòniques de mal maridades, romanços que blasmen la crueltat governativa o exaltacions de l’erotisme totes barrejades amb ritmes ballables. Finalment bisos amb les més conegudes M’an dit Martin o Dempuèi Auriac i s’acaba l’acte amb una copa de cava o got d’aigua, i cap a casa fer dutxes i biquinis.

 

Cocanha només fa servir l’occità per les seves cançons, una llengua que es parla en privat va servir per estrenar un model de club de cultura privat, per escollits. Com si es tractés d’una sessió de teatre de sala i alcova vuitcentista calia fer mans i mànigues per aconseguir una entrada per aquesta representació. Aquest model de club cultural s’entén com que els consumidors de cultura es programen i es paguen els espectacles dels quals volen disposar. Res de nou tampoc, als foscos anys cinquanta del segle passat Bonaventura Vallespinosa va fundar a Reus el Teatre de Cambra que programava al teatre Bartrina, i més tard, el 1979 es va crear crea l’Associació d’Espectadors de Teatre AET que programava al teatre Fortuny  les millors obres del circuit professional. Amb el suposat adveniment de la democràcia es va produir el miratge que la cultura es popularitzava, però vist on estem, queda clar que van ser pampallugues. 

 

Sense seccions de cultura als mitjans de comunicació, sense pressupostos públics mínims, i amb l’ofensiva confusió entre turisme i patrimoni, la cultura està passant a ser com una religió, com a creença, com les capelletes de visita domiciliària de la Mare de Déu. Com els “tu” del Totes les bèsties de càrrega de Pedrolo, o com “entendre” en l’ambient, la minoria interessada en cultura ens reconeixem i ens adonem que si no ens ho fem entre naltros, ningú no ho farà.




Comentaris
Jacinto
Ostres Veciana, no t'ho podies currar una mica més? Amb una mica de gràcia i sense aquesta estructura de paràgrafs estil treball de ciències del meu nebot de 10 anys.
Joan Ribó
Enhorabona als promotors!
Jvb
Felicitats per la iniciativa, valenta , generosa i comptomesa.
Robert
La iniciativa molt bé, però l'article és illegible. Si us plau demano una mica més de nivell, no poseu a un assistent social a fer feina de periodista amb "nivell parvulitus".
Marta
Article illegible.

envia el comentari