1 de 10

Hobbiton o Mad Max

per Oriol Guinart, 19 de febrer de 2014 a les 00:01 |

«Tant de bo fóssim hòbbits i desconfiéssim més de certs aventurers i emprenedors, i confiéssim molt més en els veïns més propers»

Fa aproximadament un mes l'ex-alt càrrec del PSOE en un article d'anàlisi a El País arrel del procés independentista català ens titllava de “hòbbits menestrals” i us he de confessar que em va encantar la idea. De fet, ara que me n'adono, l'he fet servir en alguna de les presentacions que estem fent darrerament per presentar un projecte de transició per a la ciutat.

Tant de bo fóssim hòbbits menestrals, de debò: individus de vida senzilla, ocupats en cuidar l'hortet o en les seves feinetes d'artesania, amants de la vida pacífica i tranquil·la i de la bellesa dels jardins i la natura, i ocupats només dels afers dels quartons orientals de “La Comarca”.


Tant de bo fóssim hòbbits, tant de bo desconfiéssim més de certs aventurers i emprenedors, i confiéssim molt més en els nostres veïns més propers. Tant de bo mengéssim sis cops al dia (amb esmorzar d'hora del pati i ressopó inclòs) entaulats en llargs sobretaules plens de productes de proximitat, com no podria ser d'una altra manera, tinguéssim converses provincianes i, si s'escau, anéssim descalços i fumant pipa.

Tant de bo visquéssim en una petita comarca d'un país petit, on tres turons fan una serra i quatre pins un bosc espès, d'esquena a les grans lluites contra Mordor (ja sigui La Caixa, o el sistema financer en general) a la que el món es veu abocat irremissiblement.


Tant de bo, sobretot, perquè viure així, a més de fer-nos més feliços ens faria molt més resilients per aguantar el cop de la crisi interminable i del possible col·lapse del sistema.
L'alternativa, com apunto al títol és Mad Max: Les conseqüències climàtiques, l'escassetat de recursos i l'individualisme i la competició constant en la que ens han educat ens aboquen a una guerres per els recursos. Potser com a la pel·lícula, pel petroli. Semblarà exagerat, però si entestem de continuar amb la voràgine de creixement i deute en que estem immersos ens pot passar el que acostuma a passar amb els estats fallits amb l'aparició dels senyors de la guerra.


Així que: O bé ens anem adaptant una vida més tranquil·la i senzilla en comunitat i sense fer massa fresa deixem els grans assumptes per la resta del món, o bé ens anem proveint d'armes i queviures per anar omplint el búnquer.

Vosaltres veureu, però com a catalans en general i com a vallesans en particular ens interessa molt més preparar-nos per ser hòbbits menestrals que qualsevol altra opció.
Oriol Guinart
Vaig néixer a Barcelona (1976), però de seguida em van portar cap al Vallès. Visc a Granollers i sóc llicenciat en Geologia per la UB. Faig de professor de secundària i porto força anys implicat en moviments socials i entitats de Granollers. He estat membre de la tècnica dels Xics, cap de colla dels Blaus, i estic moderadament orgullós de la meva ciutat.
Més articles de l'autor
19/06/2015

Pas de Bou

19/02/2015

El quart eix

09/12/2014

Backup de vida

06/11/2014

El Mercat (2030)

06/09/2014

La nit de l'últim barril

24/06/2014

Hissem les veles (2 de 2)

28/05/2014

Parem màquines (1 de 2)

29/04/2014

La millor escola

19/02/2014

Hobbiton o Mad Max

23/01/2014

La llum al final del túnel serà més cara

Participació