Quan hom es proposa divulgar el risc de col·lapse per la nostra civilització que representa la tríada de problemes interrelacionats que són el canvi climàtic, l’escassetat de la sensació recursos i el model econòmic no pot evitar la sensació d’estar predicant en el desert.

Tant se val que hi hagi anàlisis riguroses, evidències i missatges cada cop més clars:
Estudis han anunciat que s’ha arribat a un punt de no retorn en el desglaç dels pols que fa el procés irreversible, i això només és un efecte dels diversos canvis profunds que s’esperen al clima de la terra.

Les perspectives pel que fa als recursos no són massa millors ja fa temps que l’agència internacional de l’energia avisa de que s’ha arribat al màxim de la producció de petroli convencional i que aquesta es reduirà de forma dràstica (fins a només un 15 % de l’actual per d’aquí una dècada), segons ells si "no hi ha prou inversió". Només cal consultar com evoluciona la producció respecte a la inversió en les principals petrolieres per veure que la inversió no solucionarà res. La resta dels recursos energètics no renovables (carbó, gas i urani) segueixen evolucions similars per la properes dècades i aquests representen més del 90% de l’energia primària mundial.

I tot plegat en un sistema econòmic que necessita créixer per subsistir, més d’un 3% anuals segons aquests xamans moderns que anomenem economistes. El creixement i les desigualtats estan posant en risc de col·lapse a la nostra civilització com afirmen, per exemple informes vinculats a la NASA i la ONU. Si a hores d’ara i davant de tantes evidències no s’entén que estem tocant els límits del creixement i que si continuem igual no s’acabarà la crisi, jo ja no sé com explicar-ho.

I què fem, doncs? De moment deixar d’avançar contra l’iceberg a tota velocitat. Frenem el nostre frenètic ritme de vida i donem-nos un temps de reflexió. La característica que més necessitarem en el futur és la resiliència i les solucions no seran universals ni ens vindran donades.

Només des d’allò petit, eficient i proper trobarem la sortida i en aquest sentit m’agradaria comptar amb l’assistència de molts de vosaltres a la jornada que prepara Granollers en Transició el proper 29 de juny per compartir solucions entre tots. A canvi, prometo ser molt més positiu en la segona part d’aquest article i no fer-vos cap més sermó apocalíptic, però això haurà de ser en la propera entrega...