Un dijous qualsevol de la tardor de 2030 el centre de Granollers bull d’activitat, res a veure amb fa quinze anys on els carrers transitables s’embussaven de cotxes que escopien fum, però els aparcaments estan curulls de bicicletes i tartanes de tota la comarca.

Els darrers anys han estat durs, presenciar el col·lapse d’un sistema no és agradable, però tot i la davallada de la població per l’èxode cap a zones amb més terra disponible i per l’empobriment generalitzat, la vida continua a la ciutat.

Fa una mica més de quinze anys estàvem tots molt distrets parlant de sobirania per aquestes terres, però en un sentit molt diferent a l’actual. Gairebé ningú preveia que la crisi energètica s’emportaria per davant els estats-nació i la pròpia Unió Europea i volíem un nou estat del mateix club. Ara ja hem aprés que això de la sobirania té més a veure amb l’economia, els aliments, l’energia i entenem el dret a decidir el propi destí d’una manera molt més integral.

Els primers anys les grans apagades van fer veure la llum als d’Estabanell abans de convertir-se en cooperativa i es van posar les piles amb els horts solars i petits molins, sobretot després de l’episodi de la posada en marxa de la tèrmica de Roca Humbert per subministrar-nos una mica d’electricitat a canvi de sutge a l’atmosfera.

Les notícies que ens anaren arribant de Barcelona cada cop ens fan menys el pes, convertida ja definitivament en un parc temàtic de sí mateixa per a les elits mundials que encara poden fer servir avions ha acabat absolutament bunkeritzada a l’entrada de les masses que a l’altra banda de la tanca volien ser partícips d’aquell últim miratge del capitalisme. El consell de no baixar massa més enllà de Gallecs s’ha convertit en dita popular. El barraquisme amenaçava a anar pujant pel Besòs fins que  va quedar truncat per la crescuda del 2022, aquella que als més vells els va recordar una altra de 60 anys abans.

Mica en mica, però i obligats per la força dels esdeveniments, vam començar a omplir d’horta Palou i les serres de Llevant i Ponent, els horts urbans proliferaren i gradualment vam anar girant la mirada cap al nord de la comarca amb el Montseny com a gran recurs.

Allò dels Menuts va ser el punt d’inflexió, el que va començar com una moneda complementària (no gaire més que la combinació d’uns xecs de descompte i un banc del temps) va agafar volada després dels crashs econòmics encadenats. Avui en dia ningú es fia de les monedes internacionals, ni tant sols de la pesseta catalana i  la gent ja no posa tots els ous al mateix cistell. Les economies locals funcionen, amb monedes locals i comarcals que es reconeixen entre elles.

Gràcies a què els pagesos de la comarca, La Fonda, i els comerços van començar a acceptar Menuts, Granollers va recuperar la seva funció de plaça de mercat. El dijous es formen cues davant del “banc Patufet”, com tothom anomena a la oficina d’intercanvi  que hi ha instal·lada a les instal·lacions municipals de Can Ramoneda.

És així com ara ens proveïm de carbó de carbonera de Cànoves i de gel de la fàbrica de gel d’Aiguafreda, per exemple. I fins i tot en algunes ocasions podem gaudir de productes de luxe com el peix del Maresme, encara em salten les llàgrimes recordant aquell antic alumne que l’altre dia se’m va presentar amb una secallona de Vic en agraïment a ser el primer que el va avisar de “tot allò del pic del petroli”.

En les tertúlies de La Fonda, on quedem per criticar el poble com sempre s’ha fet, de vegades, en veu baixa i la boca petita comentem que, malgrat tot, no ens ho vam fer la transició pas tant malament.

La idea de fer aquest text l’he manllevat de la proposta que han portat a terme alguns dels promotors del manifest darrera crida per al nº 0 de la futura revista 15/1515 on gent més experta ha fet l’exercici amb més destresa que jo.