Paper, tinta i COVID-19 (XXX): Salvador Espriu i 'Laia'

Tancat a casa en temps de coronavirus — 20 d'abril
Imatge de la pel·lícula 'Laia', de Lluís Danés. | BrutalMedia

Allò que durant un temps beneficia l'obra d'un escriptor pot convertir-se, en un tres i no res, en la seva condemna a l'oblit. No podem parlar d'oblit en el cas de Salvador Espriu perquè la seva obra literària té una potència tan gran que no està sotmesa als vaivens de les modes, que també existeixen, però sí que és més que evident que la popularitat de què va gaudir una part de la seva poesia en la part final de la dictadura franquista, sobretot a partir de la musicació que en feren alguns cantautors, contrasta amb el desconeixement que al segle XXI té el gran públic de la seva poesia, i afegeixo de la seva narrativa i del seu teatre. A nivell general, Espriu no és un poeta amb intenció popular, en el sentit d'escriure una obra fàcil adreçada al gran públic, perquè la mort, un dels seus grans centres d'interès, no és massa popular entre el gran públic. Però és veritat que els poemes musicats a les Cançons de la roda del temps per Raimon, o llibres com La pell de brau, són accessibles si ens limitem a alguna de les seves lectures possibles.

Espriu va ser un escriptor precoç, molt condicionat des de sempre per la religió i per la mort. Nascut en una família rica, amb criades, xofer i casa d'estiueig, tingué una infància feliç i alegre, però cap als deu anys topà de front amb la mort. A principis dels anys 20, ell i els seus quatre germans van agafar el xarampió i la seva germana Maria Isabel en morí després d'una greu complicació neurològica. Ell mateix tingué una complicació pulmonar que requerí que l'operessin i un procés de recuperació llarguíssim al llit. El 1926, el seu germà Francesc caigué del pont d'Arenys i també morí. Aquest fets van canviar la seva vida completament, alhora que les llargues temporades al llit li permeten conèixer tot tipus de literatura, amb una especial predilecció pels llibres de religió i d'història antiga.

Als quinze anys, publicà el seu primer llibre, Israel, en castellà, i el 1930, quan en tenia 17, començà a estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat, on conegué un dels grans amics de la seva vida, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquest morí «d'una granúlia gairebé fulminant, una modalitat de tuberculosi aleshores inguarible, el dia cinc de gener de mil nou-cents trenta-vuit, al sanatori del Brull, al Montseny» i fou soterrat a Brull mateix; el 1950, portaren les seves despulles al cementiri d'Arenys fins que el 1978 el traslladaren definitivament a Palma. Espriu li dedicà poemes com Memòria: «Escolto sempre / el teu etern silenci / a la muntanya. / Altres temps, altres hores / fan el record difícil», les proses poètiques «Pluja d'hivern» i «Pluja de maig brodada» i les disset primeres composicions del poemari Les hores entre altres.

L'any 1932, als 18 anys, Espriu publicà Laia, una de les seves dues novel·les, l'altra és El doctor Rip. El 1934, al títol de Laia hi afegí el subtítol Retaule de siluetes arran de mar i, en l'edició de 1968, el canvià pel definitiu Unes esvanides ombres del nostre mar. De la novel·la se n'han fet dues versions cinematogràfiques, la primera dirigida per Vicent Lluch el 1970 amb Paco Rabal i Núria Espert; i la segona de Lluís Danés el 2015, amb Roger Casamajor, Miranda Gas i Ivan Benet.

Laia és la història d'una dona marcada pel destí, davant del qual ni la seva voluntat ni la seva força interior hi poden fer res. «Quan encara no tenia dos anys, va estar malalta d'una malaltia estranya que la menava a les portes de la mort. El metge va parlar d'alcoholisme, de les lleis de l'herència i de nervis espatllats» tot i que la seva veritable malaltia era el seu voltant, el poble on vivia i les relacions de violència normalitzada implícita i explícita, entre els amos i els altres, però sobretot entre els homes i les dones. En vint-i-dos capítols breus, veiem passar la infantesa de Laia, com es casa i el matrimoni esdevé un desastre, li neix un fill malalt que acaba morint i com moren amants i coneguts enmig d'una epidèmia de pesta i d'una tempesta en què la natura l'únic que fa és tornar a posar les coses a lloc i deixar clar que, passats els desastres naturals, el desastre de la vida al poble continuarà sense solució possible per a qui, com Laia, no és com els altres.

L'arribada al poble d'una epidèmia de còlera que porta un rodamón serveix a l'autor per mostrar la veritable cara de la gent que l'habita. Espriu situa tots els elements narratius necessaris per descriure, de forma impressionista, com es trasbalsa la vida de les persones que la pateixen i com les seguretats de sempre són posades en dubte però, alhora, són l'únic que la gent té: «El còlera tenallava el poble. Arreu fumarades de sofre, amb tuf de lluquet i creus roges als portals de les cases empestades. A totes les cares el terror d'un dubte: 'He de caure també jo?'. Cadascú creia notar-se tothora els senyals fatídics, i la histèria i el còlera es donaven les mans. Les famílies es dividien, uns als altres es guaitaven amb recel. Atenta a la pròpia conservació, la gent evitava amb pànic el més petit contacte, parlava poc, no menjava, no reia i s'esfereïa tota remor. Xafogor, vent, pluja. A l'església hi havia novenes a totes les capelles, i la por es revestia d'una pietat interessada. Un tenia fe en sant Roc, un altre confiava en la Mare de Déu del Remei. Un tercer es refiava de al del Carme o de santa Rita, patrona dels impossibles. La vella Caterina cremava una unça de cera a sant Sebastià.»

Mentre l'epidèmia s'emporta vilatans i vilatanes, no hi ha massa diferències de classe perquè la mort va fent la seva feina igualadora amb tanta gent com es troba pel davant: «L'epidèmia avançava i no respectava classes ni categories. El metge, un home benintencionat i brut, expressava una prudent desesperança de fatalista.»

La Laia i el seu fill emmalalteixen i l'infant acaba morint, però ella aconsegueix superar la malaltia, fet que fa que els habitants del poble l'assenyalin i, un cop més, malparlin d'ella. Entre els morts de còlera, es troba la Teresa Vallalta, una dona rica a qui tothom anomena amb el malnom de «la Fragata». És un personatge equivalent al de Laia, tot i que d'una altra classe social. En vida no va poder gaudir de l'amor complet i, quan arriba la seva mort, s'hi rebel·la en contra i contra les supersticions que no aconsegueixen salvar-la del moment final: «Una ranera pujava de la gola de Teresa i es convertia als llavis en escuma. Les forces de la vella defallien, però ella es rebel·lava contra la mort. Esguardava amb rancúnia l'estampa de sant Sebastià. De res no li va servir».

Quan la neboda de la Teresa, la Paulina Vallalta, surt al carrer a demanar ajuda, s'obren algunes finestres però tothom se la mira de lluny i la Laia és l'única que li fa cas. La Laia se'n va cap a casa de la Fragata i s'hi troba l'Esteve, el seu amant a qui Paulina també desitja en silenci. Allí, l'Esteve i la Laia es llencen l'un damunt l'altre davant del cadàver encara calent i amb els ulls oberts de la difunta Teresa que fan estremir la Laia en un escena digna de Baudelaire.

I com sempre passa, igual que comença, la pesta s'acaba i els habitants del poble busquen recer a l'església mentre assenyalen els culpables de la seva dissort. A la Laia «L'aïllaven. La contemplaven ara com estranyats de reveure-la, quan ja s'havien acostumat a donar-la per morta. Laia es redreçava amb rancúnia contra el cercle de buidor que l'envoltava, a ella, esclafada per un destí advers que li ho va arrabassar tot, fins el fill. I ningú no la va compadir, ningú no la va ajudar a la recerca d'un consol, a satisfer el seu desig d'una existència neta, el confús desig de recomençar, de ser ella, simplement, una dona.»

Espriu dibuixa en la seva narració la despietat més absoluta d'uns personatges que odien Laia sobretot perquè és diferent i perquè, com a dona, té un rol que no és el que li correspondria en una societat tancada i reclosa on tothom té el seu lloc assignat i inamovible. Laia és rebutjada per la col·lectivitat però, també, pel seu propi marit, Quelot, un poca-pena que l'agredeix constantment per demostrar-li, sobretot, que ell és qui mana i a qui ha d'obeir en tot. Quelot converteix la relació en un infern absolut del qual ella intenta sortir resant a sant Roc per tal que s'emporti el seu home al fons del mar. Finalment, enmig de la tempesta, qui morirà no serà el seu maltractador sinó l'Esteve, el seu amant. Així, fins i tot el sant miracler la deixa de banda i es veu abocada a la desgràcia absoluta, tal com si la seva vida fos una veritable tragèdia grega. El seu destí està marcat des del començament i per molt que intenta canviar-lo, no hi ha manera de tenir una vida que valgui la pena de ser viscuda fora de la desgràcia.

A l'obra, l'epidèmia de còlera suposa el moment de crisi total en la comunitat, quan cauen les màscares dels que porten posada la de bones persones. Fins i tot el mossèn, que acaba morint per l'epidèmia, dubta del seu déu mentre la malaltia infecciosa omple el cementiri de tombes i esberla la crosta d'hipocresia sota la qual hi viu l'odi contra qui no vol ser tal com s'ha de ser, l'odi contra qui no es plega a la mitjania, a les normes socials establertes de sempre en un indret on qui mana és el costum i aquest és fruit d'unes formes concretes de viure, basades en la subjugació dels pobres als rics i de les dones als homes.

  

Referències

-Salvador Espriu (2013). Laia, dins Prosa Narrativa, edició a cura de Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil. Edicions 62, Col·lecció La Butxaca. Barcelona.

-Pel·lícula Laia (1970), dirigida per Vicent Lluch, amb Paco Rabal i Núria Espert.

-Pel·lícula Laia (2015), dirigida per Lluís Danés, amb Roger Casamajor, Miranda Gas i Ivan Benet.

"Regió Catalunya Sud, si no és ara, quan?, per Jaume Casañas" "Paper, tinta i COVID-19 (XIX), per Jordi Martí Font"