Recordant el 'Mònaco'

Aquest històric hotel i restaurant pel qual han passat generacions d’estiuejants havia estat sempre un establiment molt popular i molt arrelat a Salou
Barra del Mònaco, els anys 60 | Josep Maria Guinovart

El 13 de febrer del 2006 començà l’enderrocament de l’Hotel Mònaco al carrer de Barcelona, a Salou. En aquell solar que feia cantonada al carrer de Llevant s'hi alça un modern edifici d’habitatges. No fa pas tants anys però el temps passa i el paisatge urbà varia també molt ràpidament. Ara ni tan sols existeix el gran edifici de l’antiga duana, que ocupava l’altra cantonada del carrer Llevant amb el de Barcelona.

 

Res de tot això és notícia, però voldria fer una petita reflexió sobre allò que havia estat el Mònaco. Aquest històric hotel i restaurant pel qual han passat generacions d’estiuejants i que havia estat sempre un establiment molt popular i molt arrelat a Salou, ja en els temps que era l’Hotel Germà. Després, de la mà del Joan Roig i de la seva esposa la Pepita Mestres va continuar donant servei i havia esdevingut gairebé una referència obligada per prendre el pols a la vida ciutadana de la nostra localitat. Si volies saber l'actualitat municipal, al Mònaco sempre hi havia debat (de fet alguns, en to de broma ja li deien “el Parlament”); si necessitaves qualsevol informació de Salou, el Joan o la Pepita t’informaven àmpliament del que fos. Si es produïa algun esdeveniment, els amplis salons del Mònaco també servien per això i, és clar, si volies menjar una bona paella a un preu molt raonable, en el lloc més cèntric de Salou, el Mònaco era també referència obligada.

Una carta clàssica del Mònaco | Josep Maria Guinovart

Capítol a part mereix tot el personal, i especialment els que treballaven més de cara al públic: els cambrers i cambreres que han anat passant per allí. Naturalment no puc fer-ne menció de tots. En tants anys alguns no els he conegut, i altres no els recordo. Però si voldria fer una menció especial als darrers que m’havien atès habitualment i amb la professionalitat que sempre ha caracteritzat aquest establiment: El Martín i el Modú. Anteriorment, em ve el record de l’Ángel i del Rafel Carrillo i de molts altres, però malgrat que la memòria és feble i a alguns d'ells no els he conegut, puc esmentar el Ramonet, el Joan Ollé, el Rufí, el Minguet, el “Pep de la llarga”, el Julian, el Magriñá, el Salvador... Els cuiners han estat sempre, en tots els establiments d’hoteleria, els protagonistes més desconeguts. El seu lloc de treball és el veritable santuari on s’edifica, en gran part, la credibilitat de la casa, tot i el seu anonimat pel client. També per a ells vull deixar constància del meu sincer reconeixement. Una menció també pel Conrado, cap de cuina durant molts anys.

 

Encara quan camino pel carrer de Barcelona recordo i noto a faltar el Mònaco, però la vida passa inexorablement per a tot, persones i establiments, per això ara em plau deixar testimoni d’aquell emblemàtic local, plenament identificat amb Salou. Gràcies Joan i Pepita per totes les atencions que sempre heu tingut amb tothom, vilatans i forasters.

Façana de l'Hotel Mònaco, els seus últims temps. | Josep Maria Guinovart

Més notícies de la categoria Tribuna Oberta