Albert Bastardas i Boada, sociolingüista penedesenc universal

El catedràtic de sociolingüística Albert Bastardas i Boada s’ha jubilat com a professor de la Universitat de Barcelona (UB) després de més de 30 anys dedicats a la docència i a la recerca. El passat 17 d’octubre a la tarda, una cinquantena de persones –companys de feina, deixebles, amics i familiars– van retre-li un acte d’homenatge en una sala de l’Edifici Josep Carner de la mateixa universitat. La taula dels que havien de fer el panegíric a Bastardas –un panegíric totalment merescut, no cal dir-ho– estava formada pel degà de la Facultat de Filologia, el Dr. Javier Velaza Frías, l’amic i professor de català Jaume Rafecas i tres companys de professió de l’homenatjat: Emili Boix, Francesc Xavier Vila i Maria Àngels Massip.

 

Aquest professor i doctor en sociolingüística, nascut a Vilafranca del Penedès el 1951, és una rara avis al nostre país. De fet, és un dels grans renovadors d’aquesta disciplina a casa nostra. Bastardas tornava d’una estada a l’estranger després de treure’s el doctorat per la Universitat de Laval (Quebec), quan va aterrar a la UB i es proposà d’aportar el seu gra de sorra, sempre sense pretensions, entre els seus col·legues de professió. Recordem que la sociolingüística catalana, valenciana i illenca dels anys setanta i vuitanta “estava malhumorada”, tal com va recordar molt bé el professor Vila durant l’acte. Tenia motius per estar de mal humor, ja que el franquisme havia fet molt de mal a la llengua, però els estudiosos necessitaven un somriure, i aquest nou enfocament –que incloïa, també, el somriure– vingué de la mà de Bastardas, el qual fins i tot aportà dosis d’humor a l’hora d’estudiar els conflictes entre llengües en contacte. Un nou enfocament que consistia –a més d’aportar noves coneixences internacionals– a fer de la sociolingüística una ciència comparada, sobretot amb el cas quebequès del Canadà, i a entrellaçar ecologia, psicologia i sociolingüística, a més d’altres camps. Emili Boix explicava, una mica sorneguerament, que una de les especialitats de l’homenatjat ha estat la suma de prefixos mitjançant els guionets. A tall d’exemple, una paraula com “eco-socio-psico-cognitiu” forma part del vocabulari acadèmic habitual de Bastardas.

 

Autor o coordinador d’una vintena de llibres, probablement Albert Bastardas és el nostre sociolingüista viu més universal. Professor visitant de diverses universitats internacionals, com la d’Indiana i Califòrnia (Berkeley), als Estats Units, i Toronto, al Canadà, el seu prestigi traspassa fronteres i ha arribat a molts països d’Europa i al continent Americà. I la seva ploma la trobem en articles escrits en català, castellà, anglès i francès en diversos volums col·lectius fruit de simposis i col·loquis internacionals.

 

La seva obra és la prova palpable que reflecteix l’evolució de les seves teories: transitar del món local al món global, allò que ell i altres anomenen “glocal”. Així, amb el temps ha passat de publicar llibres en què focalitzava l’estudi en un cas molt particular com La bilingüització de la segona generació immigrant: realitat i factors a Vilafranca del Penedès (La Magrana, 1985), a coordinar volums com Diversitats. Llengües, espècies i ecologies (Empúries, 2004). Però el que per a molts considerem una de les seves obres mestres és la imprescindible Ecologia de les llengües: medi, contactes i dinàmica sociolingüística (Empúries, 1996), un llibre avançat al seu temps, amb unes bases molt sòlides i encara punt de referència. Es tracta d’un assaig, reeditat el 2000, tan dens com clarivident i útil, el qual l’autor ja avançava la complexitat creixent del món amb les noves migracions i l’inevitable globalització i com tot aquest totum revolutum influiria a les llengües assentades en els territoris.

 

Bastardas és d’aquestes persones que no fan incompatible l’adjectiu d’“independent” i el substantiu de “compromís” amb el país. Persona respectada, alguns sempre hem tingut la sensació que el país no l’ha acabat d’aprofitar prou. Segurament no calia que el sociolingüista esdevingués director general de política lingüística de la Generalitat de Catalunya, càrrec que no ha tingut mai, però sí que hauria estat profitós que fos un dels assessors àulics permanents en matèria lingüística dels diversos governs del nostre país. Tot i no tenir ambició política (el seu pas per la política fou breu i és llunyà), sempre s’ha queixat, i amb raó, que a Catalunya sempre li ha faltat planificació en molts terrenys. “Anticipar-se al futur per treballar millor el present”, com diu ell. I conscient d’aquestes mancances el 1998 va crear, juntament amb d’altres, el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació, el conegut CUSC.

 

Els que l’hem tingut com a mestre li agraïm que ens hagi obert la ment al món i que les seves ensenyances hagin estat lluny del dogmatisme i dels prejudicis, però tampoc sense caure en el relativisme confusionari, inactiu o mancat de compromís.

 

Albert Bastardas és el paradigma de l’estudiós que és local, nacional i global alhora. Defensor de l’ecologia de les llengües o de la sostenibilitat lingüística, el doctor sempre ha estat un bon comunicador i amb una gran claredat expositiva. Teoritzador de la sociocomplexitat i defensor de la interdisciplinarietat, aquest humanista de les llengües té molt clar que cal que el català sigui la llengua comuna intergrupal del nostre àmbit lingüístic. I sentencia que “totes aquelles funcions que puguin fer les llengües locals no les han de fer les llengües globals”.

 

Ara aquesta ment privilegiada deixa la Universitat de Barcelona. Segur que els seus col·legues del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General el trobaran a faltar. Per arrodonir l’homenatge, estaria bé que d’aquí a pocs anys, en l’escaiença del seu 70è aniversari, la Universitat publiqui un recull d’articles dispersos i valuosos d’Albert Bastardas. Segur que la sociolingüística i el país hi sortiran guanyant.




Comentaris

envia el comentari