Triki triki, mon amour

Demis Roussos, vestit amb un dels seus caftans característics, dissenyats expressament per a ell. — Cedida

 

 

Era l’estiu de 1973 quan un grec barbut i pelut de més de cent quilos abillat amb una túnica que ni el moro Musa es va fer viral cantant el hit Triki triki, mon amour. Es deia Artemios Ventouris Roussos. Demis Roussos, el Rei del Caftan. Un gegant de la música amb aire de patriarca mediterrani nascut a Alexandria que va arribar a vendre seixanta milions de còpies dels seus discos. Va ser icona de la música popular grega i res de la seva vida es va escapar del mite i de la tragèdia. Jo tampoc em vaig poder escapar del capritx d’Spotify, a qui se li va acudir suggerir-me aquesta cançó entre les nostres preferides. I vet aquí com va arribar la pregunta del milió: què vol dir 'triki triki' en grec?

 

Quan ets professora de grec tothom pressuposa que has de saber-ho tot del país hel·lè. De fet, la gent veu coses en grec, lletres, anuncis o el que sigui i m’ho envia per whatsapp o m’ho penja a Instagram o a Twitter. També em pregunten dubtes filològics més seriosos. Està bé. I sempre n’aprenc alguna cosa. Però Demis Roussos no figurava entre els meus grecs preferits i la veritat és que no m’havia plantejat mai que volia dir 'triki triki', ni molt menys que fos grec. A mi em sonava més a català i concretament a una tornada d’un disco de la Trinca que tenia ma mare, que deia:

 

«Ho farem tota la nit!  Triqui-triqui-tri triqui-triqui-tri/ ho farem tota la nit! Traca-traca-tra 

traca-traca-tra/ fins que perdis els sentits, txucu-txucu-txu txucu-txucu-txu/

 fins que surti fum del llit, nyaca-nyaca-nya nyaca-nyaca-nya».

 

De quina manera s’anomena l’acte sexual en diferents llengües acostuma a ser un tema que tothom vol conèixer quan comença a estudiar un idioma nou. Això, i els insults. És una pregunta recurrent. Però lamento dir-vos que aquesta onomatopeia poc té a veure amb fer un kiki, que en grec modern es diu fiki fiki, sinó amb les cordes d’un bouzouki i les cançons d’estiu. 

 

Onomatopeies, cacofonies, ximpleries o grolleries, amb un ritme repetitiu i simple que se t’enganxen a la llengua, fent que no puguis parar de cantar-les  o ballar-les. Aquesta és la gràcia. Gairebé com un jingle, com un eslògan identitari, que queda imprès a la memòria de qui l’escolta. A l’estiu, res de cançó protesta. Des de l’Aserejé de les Ketchup, el Taki-taki de Selena Gómez, el Waka-waka de Shakira, fins al tracatrà nostrat de na Rosalia o l’indesxifrable enigma digne de l’esfinx Watanegui consup Iupipati Iupipati dels Sopa de Caracol.

 

Diuen que la culpa d’això de la cançó de l’estiu la tenen els italians, a qui se’ls va acudir pels volts dels seixanta crear el concurs Un disco per l’estate, durant el qual la gent podia votar des de casa la seva cançó preferida. Primer s’emetria per la ràdio i després per televisió. La moda es va exportar a França i encabat a casa nostra amb l’arribada de la televisió, les llistes d’èxits de les ràdios i els turistes. Aquí van triomfar Luis Aguilé amb Juanita banana i Georgie Dann amb els seus greatest hits com La Barbacoa o El Chiringuito.

 

Segur que les heu ballat per la festa major a la fresca o a les discoteques. Jo me n’he fet un fart. La coreografia és sempre apta per a tots els públics, àvies, nens i borratxos. Això sí, cal no tenir sentit del ridícul. Dedueixo que ens agraden els ritmes i balls exòtics, vinguin d’on vinguin, del Carib, de l’oest americà o de Grècia. 

 

Demis Roussos ballava sempre com ballen els homes grecs, amb els braços oberts en creu i fent petar els dits. La seva fama i llegenda arribà fins i tot a terres catalanes. Diuen que va fer cap a un canal de l’Ebre, tal com explica Joan Todó en la Guia sentimental del Delta de l’Ebre, quan després d’una actuació a Deltebre el públic, indignat perquè el barbes feia playback, el van llençar a l’aigua. A ell i als seus guardaespatlles. 

 

Un altre modelet esplèndid de Roussos. —Cedida

 

En l’auge del Maig del 68, va triomfar a París amb el grup de rock progressiu Aphrodite’s Child, format per joves grecs que es van trobar a la capital francesa. Es va dissoldre el 1972 per un conflicte d’egos. Un dels seus components, Evangelos Papathanassiou, es va dedicar a les bandes sonores i es va fer mundialment conegut amb les músiques de les pel·lícules Carros de FociBlade Runner, sota el nom de Vangelis. Roussos, que n’era el cantant, va agafar el camí del pop melòdic mediterrani i de la vida d’estrella dins i fora de la música. Amb una part important de divisme. Com ell deia: «Els 70 vam ser ABBA i jo».

 

I és que la vida de l’artista va arribar a ser una veritable tragèdia grega. Casat en quatre ocasions. Pare de dos fills. El cantant va tenir una vida força accidentada. Turmentat per la seva obesitat i per la depressió que li comportava —va arribar a pesar 147 kg— va explicar en el llibre Qüestió de pes com havia perdut 53 kg en set mesos. Més que això, però, el llibre és un relat de la seva metamorfosi i de la necessitat de trobar el seu propi camí cap al benestar físic i mental que tant li mancava. 

 

Un altre episodi gairebé tan carregat d’ironia tràgica com la resta de la seva vida peculiar es va produir quan uns terroristes libanesos van segrestar el vol d’Atenes a Roma on viatjava Roussos. El van alliberar a Beirut tres dies després, però en aquests tres dies resulta que va complir trenta-nou anys. Segons va explicar ell mateix, va convèncer els de Hesbol·là perquè el deixessin bufar les espelmes i li facilitessin una guitarra per distreure els ostatges de l’avió. La majoria d’ells no van ser lliures fins dues setmanes més tard, per la qual cosa es va especular —als Estats Units sobretot, on no va acabar mai de triomfar com a Europa— que havia pactat amb els libanesos i era un espia antisionista.

 

 

Però tornem al triki triki.  La cançó, que es diu Velvet Mornings, va representar Grècia al Festival de Rio de Janeiro, va guanyar i es va fer popular a tot Europa. En especial a les Illes Britàniques, el mercat que buscava Roussos. Però també se’n van fer versions en molts idiomes. I aquí comencen els problemes amb les adaptacions, transcripcions i traduccions. A l’Espanya dels setanta, com ara, l’anglès no era el plat fort dels espanyols i ja no diguem el grec. Com en una mena de joc del telèfon o dels disbarats en què es troben un grec, un anglès i un espanyol i un li diu a l’altre NTRIGKI NTRIGKI, MANA MOU!, la cançó es va convertir en un lamentable “TRIKI TRIKI, MAMABÚ”. Pitjor que allò del 'jronya que jronya'. 

 

Cal explicar que el dígraf NT en grec representa una D 'forta'. Sabent això s'enten millor que NTRIGKI se senti TRIKI dit per un grec perquè la D sona molt forta a principi de mot i la ena no sona gairebé. A Grècia la cantant Marinella en va fer una versió per al consum intern molt tradicional, allunyada de l’expansionisme global de Roussos, que va anomenar, ajustant l’onomatopeia, Ntrigki, ntrigki, mana mou (dringui dringui, mare meva). S’accepta comunament que l’onomatopeia triki triki volia fer referència al so característic del bouzouki, la guitarra tradicional grega. No sabrem mai si es va simplificar amb intenció comercial i se li va afegir el repicó en francès perquè tot el món la pogués cantar.

 

Demis Roussos, la imatge dels anys 70 del segle XX — Cedida

 

 

 

Aquí a més a més, una associació d’idees molt iconoclasta que barrejava el to de veu de falset del cantant, la seva imatge de latin lover sui generis i el lirisme sensual de la lletra va fer que el triki triki esdevingués un eufemisme del sexe acabant, per la via de la irreverència mediterrània, amb la tornada d’una balada romàntica anomenada Matins de Vellut, que deia: 

 

«Els matins són de vellut si les teves mans em desperten, m’acaricien i en el cel blau unim els nostres cossos i el nostre amor» 


Si torneu a escoltar Velvet mornings, aprecieu la barreja de música popular grega i de música melòdica italiana amb aquella dosi de glam rock i de pop dels setanta. Pareu l’orella a la secció de vent que se sent de lluny. I quan obriu els braços i feu petar els dits, mentre canteu el triki triki deixant-vos portar pels aires grecs carregats d’exotisme gairebé en èxtasi dionisíac, ja em direu quin sentit li doneu al triki triki. Això ja és cosa vostra.

 

Demis Roussos, acomiadant-se de Grècia i de l'Acròpolis d'Atenes. —: Cedida




Comentaris

envia el comentari