Una setmana després

Abans de començar aquest bitllet, voldria demanar la llibertat immediata del David Solé, la Laura Solé, el Joan Tortosa i la resta de joves empresonats durant les mobilitzacions. No esteu soles.

 

Ja fa una setmana. I tot ha canviat. No intentin buscar un denominador comú. No existeix. La independència, la identitat nacional, ha passat a segon pla. Tot és molt més complex que una barricada muntada per defensar les quatre barres i l’estrella. Per què les manifestacions acaben en aldarulls? Per què es cremen contenidors? Per què es carrega contra les forces de seguretat? Per què Tarragona —entre altres ciutats catalanes— ha passat de ser una bassa d’oli a una tempesta? No, no és només per la sentència. Són drets, llibertats fonamentals i futur el que està en joc. És ràbia i ira acumulada durant anys de protestes pacífiques sense cap resultat positiu. Les regles del joc ja no són les mateixes i, per tant, la manera de respondre tampoc.

 

En la primera línia no només hi ha «radicales catalanes» o «peligrosos antisistema». El perfil de manifestant que es rebel·la contra les càrregues no és el que el cap elabora basant-se en típics i tòpics. Evidentment que hi ha independentistes. També anarquistes, o comunistes, que defugen de la identitat nacional com a argumentari per combatre. Però també hi són aquells que s’uneixen a la causa per altres motius —odi vers la policia, frustració per no tenir una vida digna o gust per la violència— i que res tenen a veure amb el moviment independentista. I, per suposat, policies infiltrats, que inciten i practiquen el vandalisme per, després, detenir i pegar de manera indiscriminada.

 

Comprendre per què s’ha arribat fins aquest punt és difícil. Ni tan sols qui escriu, després de ser a peu de carrer durant les mobilitzacions d’aquesta setmana a Tarragona, és capaç d’entendre-ho. De fet, potser és impossible. No es pot arribar a una conclusió: en surten moltes. No es tracta de saber qui té la culpa. Els aldarulls comencen perquè els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional exhibeixen múscul, i perquè els manifestants han deixat enrere la «revolució dels somriures». Ara, quan els antiavalots es preparen, els joves també ho fan. I aquí comença tot.

 

S’han cremat contenidors que no calia cremar? S’han llençat pedres que no calia llençar? S’han trencat ampolles que no calia trencar? Segurament. Però també s’han disparat bales de FOAM i pilotes de goma que no havien de sortir de les escopetes; s’ha colpejat manifestants amb porres —o ciutadans que ni tan sols protestaven—que no tenien cap culpa de res; i s’ha detingut i empresonat joves que han pagat per la revolta de desenes de milers. Quan acabaven els aldarulls, desenes de furgonetes dels Mossos i la Policia Nacional recorrien Tarragona en cerca de caps de turc. L’estat actua impunement i sense miraments. I això és violència. Molta més violència que cap barricada.

 

Els periodistes hem afegit les ulleres de protecció, el casc i les armilles distintives al nostre vestuari. I també hem patit la repressió i la por. Les forces de seguretat ens han detingut, retingut, colpejat i intimidat. Els manifestants ens han acusat de gravar allò que ells creien que no tocava, ens han demanat que paréssim de fotografiar i ens han preguntat qui som i què hi fem allà. A peu de carrer. A peu de barricada. Allà on la notícia et reclama. En aquell espai on mai som benvinguts per ningú, però que mai abandonarem. Per dignitat, necessitat i vocació.

 

Se’m fa difícil veure el final de tot plegat. Em costa creure que, el diàleg polític que no ha arribat fins ara, aparegui en uns moments tan tèrbols. L’únic cert és que els llibres d’història recordaran aquests dies, però la manera d’explicar-ho dependrà del desenllaç, tal com ha passat tantes vegades. De moment, intento comprendre què està passant. Preocupat per la salut i la llibertat d’amics i familiars. Esgotat pel rendiment professional que la situació requereix. I trist, quan al cap recordo que tinc gent molt propera tancada a la presó. Sense proves ni indicis concloents. Sense sentència. Tot ha canviat, i ens costarà entendre el per què si no agafem perspectiva ni recordem d’on venim.




Comentaris
MeritxellSanchis
Carlos, un gran article, m'has fet esborronar. Esperem que comenci el diàleg i les aigües tornin al lloc que els hi correspon, que no són exactament les d'abans. Felicitats
David Garbajosa
Per a mi, porqueria d'article. Esbiaixat, com tants d'altres, (m'és igual de quina banda, perquè en ambdues n'hi trobem). I escrit per un jove que conec i que com ben diu encara ha de comprendre el que està passant. Però moltes de les coses que diu estan tergiversades. Les coses no acostumen a ocórrer perquè sí. Hi sol haver motius. I escric "hi sol" per donar un marge de dubte perquè mai podemo estar segurs de tot. Però de cap de les maneres han passat coses que dius tal i com ho dius. Millorab

envia el comentari