Pau Casals, el Vendrell i la Pau

Pau Casals va néixer un 29 de desembre de 1876 en aquell Vendrell que feia olor de garrofes i vi novell com bé va copsar el poeta Josep Carner. Aquell Vendrell dels boters, pagesos i tot un seguit de menestrals que avui ja no hi són. Aquella bonica vila de fonts i abeuradors, vinyes, oliveres i garrofers. Marges de pedra seca vora el camí i al fons el mar i una platja de sorra fina amb quatre barques de vela llatina i petites botigues de mariners.

 

No és estrany doncs, que d'aquest paisatge rural de pau i tranquil·litat, d'olors a festes antigues i música popular, el mestre no se'n volgués deslligar mai. La força d'atracció del paisatge és poderosa i és inevitable sentir-se lligat a ell. El Vendrell i la seva rodalia era en aquella època un territori verge i genuïnament mediterrani. Paisatge que va captivar altres artistes al llarg del segle XX, com Apel·les Fenosa i els seus amics.

 

Però les coses no surten com un sempre vol i Pau Casals es va veure privat d'aquest paisatge de la mediterrània antiga, de la seva casa arran de mar i de les velles tradicions de la terra. La guerra i l'exili el van privar de tot això. Avui, el Vendrell ja no fa ni olor de garrofes ni de vi novell. El paisatge no és ben bé el mateix, però l'esperit encara aguanta als vells carrers.

 

Pau Casals va morir tal dia com avui de l'any 1973, sense haver pogut trepitjar per última vegada aquesta terra de pau que era el seu Vendrell. Els temps convulsos d'avui anhelen personatges i paraules com les de Pau Casals. Faria falta que tots ens paréssim a escoltar el seu mestratge, la seva filosofia. La seva Pau.




Comentaris

envia el comentari