URGENT

Un home, greument cremat al Vendrell per una deflagració a casa seva

Aquesta setmana hem assistit a un espectacle històrico-político-mediàtic que no sabria ben bé com qualificar.



Des que Pedro Sánchez va arribar a la primera línia política va fer de l'exhumació del dictador Francisco Franco un objectiu irrenunciable, pràcticament, diria, una obsessió que finalment ha culminat aquesta setmana com a gran acte de campanya electoral del govern del PSOE en funcions, amb unes enquestes menys optimistes de les que tenien quan van decidir no formar govern i tornar a demanar als ciutadans que votéssim mig any després.



Doncs bé, ja s'ha exhumat Franco, amb retransmissió en directe de totes les televisions en una mena de show esperpèntic que no tinc clar que hagi aconseguit els objectius que suposadament tenia.

 


Potser per pragmatisme o per desconfiança creixent en tot el que tingui a veure amb la ideologia política i la seva distorsió interessada en forma de memòria històrica, remenar a Franco dia sí i dia també 40 anys després de la seva mort sempre m'ha semblat avorridíssim i tremendament inútil. I més quan es fa, com ara, com a eix programàtic d'una campanya electoral i per tal que no es parli d'altres qüestions més rellevants com l'economia novament debilitada que tenim, el futur de les generacions més joves a les quals Franco els sona a prehistòria o les polítiques fiscals i la gran pujada d'impostos i/o retallades que caldrà fer d'aquí a poc temps – per agafar tres temes d'aquells que sí afecten el dia a dia de les persones l'any 2019 -.

 


La història és la que és, de cadàvers n'hi ha a tots els armaris i la millor forma de condemna i de rebuig profund a la Guerra Civil i a la dictadura franquista posterior no crec que sigui muntar el show que han dissenyat aquesta setmana amb hores de retransmissió en directe, banderetes preconstitucionals a totes les televisions, franquistes tardans dient bestieses envoltats de micros i aquell fèretre sortint solemnement del gran temple i sobrevolant Madrid en prime time i amb tots els honors.

 

 

Durant els pocs minuts que he perdut veient fragments del show - que ha gaudit d'una cobertura politicomediàtica digna dels grans esdeveniments d'Estat - m'ha semblat més un homenatge pòstum al dictador i un ressorgiment amplificat d'imatges, missatges i nostàlgies que representen avui dia una ínfima minoria de persones, que no pas un intent d'enterrar definitivament la dictadura espanyola i el que va representar, com va voler vendre Pedro Sánchez en la seva compareixença -també extraordinària- posterior.

 


Personalment, tinc la impressió que en comptes d'enterrar el passat - sense oblidar res per no tornar-ho a repetir, d'acord, però aprenent a perdonar-nos tots plegats per les barbaritats que van poder cometre els nostres avantpassats- el que es vol és mantenir ben vives les suposades 'Dues Espanyes' mantenint a flor de pell els sentiments i les passions. Ja se sap que amb els ànims exaltats, els assessors creuen que es vota millor. O pitjor, que ja ha arribat un punt que acaba essent el mateix.


Potser que aquest país s'assereni una mica, deixi de viure permanentment en campanya electoral i comenci a mirar cap al futur d'una altra manera. Crec que no sóc l'únic a qui comença a cansar la sensació que massa sovint seguim vivint enmig d'una mala pel·lícula de terror en blanc i negre.




Comentaris

envia el comentari