I també vaig sortir a fora

Marxo cap a un poble que es buida a partir de setembre i fins al juliol. On la calma domina els carrers empedrats i vermellencs i als matins la boira observa les poques ànimes que hi deambulen de dilluns a divendres, esperant que les famílies i les criatures hi pugin el cap de setmana.

 

A la televisió anunciaven un temporal per a les properes hores i vaig pensar que era el lloc idoni per desfer-me dels records, aquells que m’havien esquinçat i m’havien esquerdat feia mesos. Records en els quals m’hi havia cosit punts de sutura dels quals encara en conservo les cicatrius. Els trossets del meu passat van viatjar al maleter del cotxe dins d’una bossa, sense saber el destí final que els esperava 57 quilòmetres enllà.

 

Em pensava que el teu record seria el més difícil de cremar. Vaig agafar les tisores de la cuina i el vaig intentar tallar. Després ho vaig fer amb les meves pròpies mans, igual que tu em vas fer a trossos a mi. Arrencant-lo i desfent-ne les costures, vaig tirar cada tros al foc, d’un en un. Vaig veure com el record s’arrugava, s’ennegria i es feia petit. Foc a dins de casa i tempesta a fora. Vas cremar durant hores fins a quedar reduït al no-res.

 

La ressaca va durar fins l’endemà al matí, com la llevantada. La pluja i el vent s’havien endut camps, ponts, cases, cotxes, línies d’electricitat, i també vides. El punt de reunió del poble, l’únic bar on hi havia llum i on la cafetera treia fum, literalment. Tot havia quedat paralitzat, en aquell indret sense cobertura i sense escola per un dia, però la tempesta havia marxat i havia fet sortir els veïns de casa seva, omplint de nou els carrers en una estampa excepcional per un dimecres d’octubre. Vaig escombrar els records, ja convertits en cendres, amb cura de no fer-me més mal, i també vaig sortir a fora, després de la tempesta.




Comentaris

envia el comentari