URGENT

CCOO anuncia una vaga general a la indústria química de Tarragona durant la primera quinzena de febrer

EN DIRECTE

Ja s'ha transvasat amb èxit més de la meitat de l'òxid de propilè de l'empresa IQOXE

Dins del laberint

Laberint. 'Tot flueix i res roman', d'Heràclit. — Carme Puyol

 

«Tots estem immersos en un laberint encara que diguem que som lliures... per a mi és un símbol que significa que estàs viu»” 

 

Joan Casals Montes (1945-2011)

 

Migdia d’un dimarts d’octubre. M’ha costat poc aparcar a Tarragona. Cosa estranya. He de passar per l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica a recollir un llibre a la Part Alta i m’arribo al Museu d’Art Modern de Tarragona, darrera la plaça del Fòrum. Hi ha una exposició sobre Joan Casals

 

De seguida m’atrapa la seva obra. Aquell blau turquesa, tan grec. M’atrapa també la seva cal·ligrafia, semblen traços, gargots sense significat, jocs de nen sobre el terra o una teula de pissarra, però a mesura que m’endinso en el laberint aquelles lletres dibuixades esdevenen lletres gregues. No en sabia res, d’aquest autor. Ho confesso. I tampoc no són imaginacions fruit de la meva mirada grega. 

 

Grècia ha estat i és per a molts artistes inspiració. I el laberint ha esdevingut per a Casals, com per a Picasso, Borges, Espriu o Brossa, iconografia, metàfora i símbol del temps que li tocà viure. Tota l’obra de Joan Casals ha quedat recollida en el volum 42 de la Col·lecció Tamarit de la Diputació de Tarragona. A la coberta d’Itineraris dins el laberint, hi ha un dels seus laberints, circular, que sembla una rèplica del de les monedes de Creta. No és casualitat. Quan tenia vint anys viatjà a Grècia amb tres amics i aquest fou per a ell un viatge iniciàtic. Grècia sempre sorprèn. I a finals del seixanta, dos mesos a Grècia un estiu, in illo tempore quan les gallines i cabres corrien per sota l'Acròpolis enlloc dels turistes, no podia deixar indiferent ningú. Menys un artista que quedarà fascinat per sempre per la mitologia i la filosofia grega i pel seu alfabet. 

 

Durant els anys vuitanta, Casals incorporarà al seu llenguatge unes particulars cal·ligrafies, il·legibles, plenes de textos sense significat, a priori barrejats amb objectes de la quotidianitat. Uns textos críptics amb els quals pretenia fer al·lusió a assumptes religiosos i polítics, marcat per la repressió de la dictadura franquista, per la falta de llibertat. Els missatges suposadament incomprensibles esdevenien joc i al mateix temps enigma, una manera de poder-se expressar sense por, mitjançant idees o conceptes del psicoanàlisi o dites escrites en grec.

 

M’explica la Carme Puyol, curadora de l’exposició, coautora del llibre i amiga de l’autor, que al Joan li agradava molt observar la reacció del públic davant la seva obra. Nascut a Tarragona i format a l’Escola-Taller de Tarragona, visqué a Reus de casat, on va passar a formar part  del grup de joves artistes vinculats al Centre de Lectura, que van fer de la ciutat un centre de creació artística innovadora i avantguardista. Hi va exercir la docència al Taller de Color de l’Escola Taller d’Art de Reus. Amb “Memòria del temps” va guanyar el prestigiat premi Tapiró (1989), però cal destacar també la seva faceta com a pedagog i mestre en diferents escoles del Camp de Tarragona, implicat en el programa la “Plàstica a l’escola”.

 

No sé si s’hauria sentit descobert o còmplice de saber que jo sí que entenia els seus missatges.  Estic segura que ens hauríem entès, perquè tots dos parlem el mateix llenguatge. Jo també sóc mestra, no de plàstica, sinó de grec, i a les meves classes començo sempre ensenyant les lletres. Ensenyo cal·ligrafia i les taules s’omplen de pautes Montessori. Tracem aquelles lletres estrambòtiques. Desxifrem missatges i ens meravellem quan el nostre cervell és capaç de resoldre’ls. És igual que els alumnes siguin adults o potser és encara millor: reaprendre a llegir i a escriure és sempre una aventura. Hi ha joc, hi ha vergonya, hi ha diversió. I en paral·lel a aquestes primeres classes de cal·ligrafia, començo explicant on es va iniciar la civilització grega. Començo pel principi, per Creta, pel palau de Cnossos, pel seu laberint i pel Minotaure, pel desxiframent de la llengua grega, per Ariadna i Teseu, des de Creta fins a Súnion. 

 

Del blau de Súnion torno als quadres de Casals. Passejo per l’exposició  llegint les frases que acompanyen els quadres en grec. No són difícils. I algunes són gairebé universals com el «Tot flueix i res roman», la màxima del filòsof presocràtic Heràclit, qui ja parlava del flow i del món líquid fa gairebé tres mil anys. Altres son paraules gregues, com filosofia, cercle o laberint. Idees, simples conceptes. Unes altres fan referència al diàleg. Rostres que es miren i no es parlen. Converses impossibles. «Vols parlar amb mi?» diuen.  Preguntes que sempre troben resposta a la direcció contrària a la qual camines. 

 

Palplantada davant d’un dels seus laberints, davant  de la incertesa del moment present. Envoltada de laberints quadrats, rectangulars, circulars, octogonals, ovalats, en forma de cervell, de circuit electrònic. Un laberint dins d’un altre. Cadascú dins al seu. Atrapats. Cadascú parlant el seu propi llenguatge. Sense diàleg possible. I així un dia i un altre dia. Com ramats. Imatges dins el laberint que es repeteixen en el temps, en l’espai. Vells monstres que tornen. Nous herois, noves pors.

 

La paraula laberint és una paraula grega micènica, de les més antigues. Fa referència a una destral de doble fulla, la labrys, que significa la vida i la mort, les fases de la lluna i que s’associa sagradament a la deessa mare, la senyora del laberint.  Dues persones fan falta pel diàleg i dues per a la controvèrsia, també. Dues, com les fulles de la destral de Creta. Dues, com els camins dins del laberint. Aquí i ara, sense fil, cara a cara amb el monstre, amb l’altre, amb tu mateix. La veritat, com un mirall,  es veu més diàfana que mai, més intel·ligible i clara. Aquell llenguatge que semblava desconegut o obscur esdevé nítid. A fora, lluny de les ombres, tot flueix. La llum i el blau, de Grècia. 

 

Diàleg humà: 'Es una mateixa cosa el pensar i també el ser', de Parmènides — Carme Puyol

 



Comentaris
Carles
Quan parlaves de la dualitat, d'haver de triar entre dues opcions, entre dos camins; quan parlaves de la incertesa i del dubte, de trobar-se amb l'altre, de trobar-te a tu mateix; quan parlaves de l'antiga Grècia i dels orígens del mot, per un moment he pensat en el sistema binari de la informàtica i que, al cap i a la fi, totes les respostes estan dins del laberint (o fora).
Juana
La Grècia immortal narrada com sempre de manera exquisida per la Meritxell Blay. ????????? ???? (moltes gràcies!)

envia el comentari