Els efectes secundaris de la política

La política ha de tenir coses bones i també en té moltes de dolentes que a vegades no acaben transcendint, però quan vas escoltant les diverses versions vas veient que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar en tot plegat. Aquí estan els efectes secundaris de la política.

Un dels efectes és la situació de moltes plantilles d’ens públic on s’han primat elements subjectius davant d’altres clarament objectius. En cada consistori entraven gent de la corda, alguns dels quals tenien certs privilegis econòmics o de poder sobre la resta sense cap justificació mínimament raonable. Aquest era un esport que practicaven les diverses forces polítiques, llavors en la majoria dels casos es respectava aquest statu quo particular no sigui que d’aquí a quatre anys canviés d’amo el galliner i girés la truita. Llavors tots respectaven el que hi havia dins pel que podia passar.

Evidentment per donar sentit a tot això es creava una pseudorelació de llocs de treball que en comptes de respondre a les necessitats de l’administració en qüestió era per justificar tot aquest enrenou que hi havia dins. Aquí no passava res fins que per necessitats dels nous temps, les noves formes de contractació i els nous fixatges no havien de justificar res a ningú i es permetien el luxe de dir el que pensaven sense por a les seves conseqüències. Llavors aquí es va generar el gran problema al qual encara no se li ha trobat una solució dramàtica. Els professionals de la vella escola només tenen un 'botiquín' amb poques eines bàsiques i una lògica que ja ha quedat desfasada amb el pas del temps.

Evidentment com se sabia tot això, perquè hi havia un seguit de símptomes que quan la gent ha començat a dir el que cobrava s’han vist amb escreix. Abans el salari era una cosa tan secreta com el codi de l’encadenat de bicicleta, però amb el temps la transparència ha anat obrint-se pas en aquest món tancat, obscur i totalment injust.

Donaves un cop d’ull a la realitat salarial i podies veure que hi havia un munt de categories de tècnics, administratius i tota mena d’auxiliars per triar i remenar. Cadascú quasi tenia un  salari propi assignat que amb el creixement de l’administració s’intentava a aplicar a altres amb unes característiques similars per donar més veracitat a tota aquesta gran farsa que ha donat suport a algunes relacions de lloc de treball. Tu miraves la llista reservada i pensaves em poso com administratiu i cobro més que algun tècnic de la casa. No cal perdre temps a la universitat pel que fa a la formació relacionada amb la feina. Si et trobes entre els escollits, encara acabaràs com a cap d’algun departament, només és qüestió de posar-se en el lloc que toca i fer vida social en els cercles que corresponen  per arribar a sortir més beneficiat que algun llicenciat, enginyer o similar.

Després estan els tipus de via envers el poder. Alguns hi arriben. Des del primer dia ja estan en la seva torre d’ivori controlant el patí amb una connexió directa amb el poder fàctic que no sempre és el real i que coneix tothom. Encara que no hagin passat cap prova se’ls hi suposa directament per intuïció compartida. Després estan els qui han fet tota la travessia en el desert i que a cop d’anys, de cursets i mil històries van avançant a un ritme lent, però segur.

Després els invisibles. Persones que poden passar dies, triennis i legislatures i estan com el primer dia que van posar el peu a la feina. Allí vivint atrapats en el temps i l’IPC en el millor dels casos. Treballadors intranscendents que estan perfectament integrats al mobiliari públic sense cap mena de problema. La seva és una història de rutina, poc soroll, adaptant-se al mutisme del voltant sense cap més aspiració sinó simplement assumint una realitat i adaptant-la a les seves tasques diàries. Abans no constaven oficialment càrrecs de confiança perquè passaven a estar totalment integrats en plantilla i duraven el que volien fins que no trobaven alguna cosa millor o algú els hi feia la vida impossible i havien de buscar algun amic del partit per trobar lloc en una altra administració pública o una empresa amiga.

"Quimet, el nostre Quimet" "A reveure Quimet!"