Paper, tinta i COVID-19 (XXXII): «Tancat a casa la major part del temps...»

Tancat a casa en temps de coronavirus — 22 d'abril
 

«...no sóc amant de llepar. No tinc déus,

  

ni pensaments de trobar-me en tal cas.

  

Jo soc qui soc. Si vols veure'm, em veus.»

  

     Ovidi Montllor

La majoria de la població dels Països Catalans, tal com la de bona part del planeta, portem dies, setmanes i mesos tancats a casa, sortint només per a l'imprescindible i, quan ho fem, amb mascareta i guants, netejant-nos amb sabó en tornar i canviant-nos de roba i dutxant-nos cada cop que fem carrer. Ens hem acostumat a la reclusió, al confinament, a viure en un espai petit artificial i no trepitjar ni el bosc ni els espais naturals més propers. I acabem desenvolupant hàbits que ens porten a mirar i valorar com estem d'una altra manera. Perquè, tot i que no hi caiem sovint, en aquest lloc on vivim, i arreu, molta gent experimenta i ha experimentat el confinament de formes diverses.

  

Hi ha hagut, certament, clausures plaents, com les que triaven de passar Apollinaire, Sartre, Beauvoir, Hemingway, Prèvert, Picasso, Giacometti o Breton al parisenc Cafe de Flore, centre de bona part de la intel·lectualitat francesa durant un segle. O les que tenien lloc aquí, de l'Horiginal a l'Heliogàbal o a l'Isabelita del Masroig. Tenim també les clausures i confinaments monàstics, plaents d'una altra manera. O les volgudes separacions totals de la vida dels altres d'utopistes com Cabet i la seva Icària, o literats com el Verne de les 20.000 llegües de viatge submarí o el Robinson Crusoe de Daniel Defoe, sense oblidar l'amarg desterro del Verdaguer d'En defensa pròpia o la caseta de tros de Pons Ponç a Menorca des d'on digué que «No suport les ciutats que encimenten l'atzur per açò invoc Thoreau».

  

Mossèn Llatzer i la Mila triaven el seu confinament colgats enmig d'una natura que era, tal com toca, salvatge i indomable. Ella portada per la força de les cames i ell a dalt d'un ruc, avançaren voluntàriament cap al seu propi isolament, acompanyats d'altres cossos balbs o camí de ser-ho. La Mila pujava cap a dalt i més cap a dalt i «Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s'ajeien, s'aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se'ls estenia al damunt, amortallant-les.» I a dalt la solitud era total perquè «hi cercà en aquell desert blau la taca alegre d'una fumerola, d'una caseta, d'una figura humana... però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.»

  

I el capellà Llàtzer, amb nom de ressuscitat, s'endinsava en la natura salvatge que convertia els homes i les dones que hi habitaven en quelcom semblant a ella, lluny de les lleis de Déu i feréstecs de forma absoluta: «Com més s'anava endinsant entre el misteri ombrívol de les pinedes, més lleuger se trobava d'esperit, com si, a cada tros de camí fet, anés deixant enrere, de mica en mica, la feixuga càrrega de les antigues tribulacions.»

  

Malalts, els poetes joves feien llit se parats del món esperant Missenyora la Mort i queien en els seus braços quan la dama arribava. Hi queien i no se n'escapaven els que tenien la consumpció, anomenada també tuberculosi i que la gent sense lletra confonia amb el vampirisme per la tos sanguinolenta, el deliri de la febre, la pal·lidesa i l'afebliment que portava a la separació dels altres i el confinament al llit:

  

«Ara que estic al llit

  

     malalt,

  

     estic força content.

  

-Demà m'aixecaré potser,

  

i heus aquí el que m'espera:

  

Unes places lluentes de claror,

  

i unes tanques amb flors

  

sota el sol,

  

sota la lluna al vespre;»

  

Ho escrivia Salvat-Papasseit, que passà mitja vida a sanatoris diversos de la Catalunya del Nord i Castella, com el de Cercedilla, i morí de tuberculosi. Com Màrius Torres, mort de tuberculosi al sanatori de Puig d'Olena després d'escriure's desenes de cartes d'amor amb Mercè Figueras, Mahalta, i veure com les seves ànimes corrien «com dos rius paral·lels». I Rosselló-Pòrcel, al sanatori del Brull, que morí de tuberculosi i escrigué, a Imitació del foc, que «Tots els batecs del vent són en desmai, absents d'aquesta terra meva, morta.» O Joaquim Folguera, que sense tuberculosi veié com una paràlisi progressiva el recloïa a casa seva i moria als 25 anys després d'haver ataüllat el món futur que venia. I Salvador Espriu, reclòs al llit convalescent per les conseqüències del xarampió que pogué suprrar i parlar sobre i de la mort com ningú més ho feu...

  

La tuberculosi matava poetes però no pogué amb Blai Bonet. A banda de patir la malaltia, escrigué Míster Evasió, un trasbals absolut de tot, i va descriure així la crueltat de la malaltia en la mort de Justo Rodríguez a El mar: «Fou un instant. Justo agafà la manta i el cobertor. Es tirà violentament damunt el mirall del lavabo. Anava sense calçotets. Féu un crit i, de les orelles i dels ulls, li va sortir un broll de sang. Jo en vaig quedar amb la cara plena. A ell, el cap li caigué a un costat.» Agustí Villaronga en va fer una pel·lícula que vaig veure amb l'Àngela un Divendres Sant a Tarragona sense saber que la religió -i quina religió!- n'era un dels espais recurrents.

  

El jo poètic de Martí Pol, tancat en el seu cos malalt i vivíssim alhora, i que es veu a si mateix «amb vidres a la sang» com «Aquest home de fusta que s'asseu feixuc i pensatiu davant de casa seva». El Monsier Teste de Paul Valery, tancat en el seu propi cap, que té clar que «S'ha d'entrar en un mateix armat fins a les dents». Però, sobretot, la Maria Trulls, tancada també a casa per la paràlisi del seu cos i que de les persones en lloava «la llum de la intel·ligència / que resplendeix en son front / l'encant irresistible / de la bondat del seu cor.»

  

Sense malaltia, almenys vírica, s'estigué confinada al llit Caterina Albert, i el convertí en un vaixell enmig del mar de la vida, des d'on escrivia cartes, rebia premis i visites i es mirava el món mentre aquest esdevenia cada cop més estrany. O Miquel Bauçà, allunyat voluntàriament de tothom, de la humanitat i de la que no ho era, i reclòs en el seu pis barceloní esperant la mort que sempre acaba arribant i a ell li arribà quan estava sol. Trencà el tabú de què parlava a El canvi («morir-se sol és un tabú») i un cop més Villaronga en feu un retrat pertorbador, d'ell i del deu confinament, a Miquel Bauçà, poeta invisible, un reportatge elevat a la més alta categoria que veig cada mig any. Villaronga va fer també Tras el cristal, que en el mercat internacional es titulava In a glass cage (En una gàbia de vidre), on recull la vida final d'un pederasta nazi completament paralitzat i dependent d'un pulmó d'acer i d'una de les seves exvíctimes per viure i morir en un món clos i podrit.

  

Les reclusions, també, de les presons, dels camps de concentració i d'altres barbaritats que els humans inventem per fer fora del nostre camp de visió immaculat qui comet «delictes», ja siguin greus o no tant, amb sentències dictades per Déus de l'Antic Testament. Des de dins de la presó, quan qui ara les fa anar es negava a usar l'expressió «presa política», tot i que ho era, Núria Cadenas escrivia que s'acabaria acostumant «a la puta presó, a les funcionàries, als murs, a les reixes, als registres, a la impotència, a la por...» i que com que sabia que hi hauria «de passar temps encara, (...) no val pas la pena de donar-hi més voltes.» Com si fos l'eco del passat, des del camp d'extermini de Güsen, Roc Llop maleïa el temps que li havia tocat viure: «Ni temps per llegir, ni temps de viure ni morir, dins la dèria del viure». I des del psiquiàtric de Mondragón, Leopoldo María Panero, tancat a voltes voluntàriament i altres no, cridava, encara se'l sent ara, «De lo negro sale el poema / de los pozos del alma inconfesables.» A l'exili, que també és un confinament, Pere Quart explicava que Sant Jordi «Tramuntà el Pirineu, prengué navili / i una altra fou enmig de tantes vides / errants i penitents» i Sarrionaendia, mentre Kortatu celebrava la seva fugida de la presó de Martutene, deia que «Voldria saber qui ocupa ara / la cel·la que vaig abandonar», en un exili que ha esdevingut per sempre.

  

Tancar-se i recloure's, però, no ha estat només conseqüència de la violència de l'Estat. La por, l'eina més utilitzada pels amos a l'hora de manar, també ha fet que la gent es recollís sense necessitat d'amenaces ni d'armes. La por, de fet, és la tralla més efectiva per disciplinar una societat. A l'any mil, la por s'estengué arreu i prengué formes diverses en una de les celebracions més destacades de l'any: la nit de Nadal. Abans d'entonar el cant de la Sibil·la anunciant l'arribada de la fi del món, Lluís Racionero explica a Cercamón que «De presagis funestos i meravellosos no n'han faltat: fam, pestes, estels, dones parint prematurament, animals monstruosos, tot ha prenyat aquesta nit d'impensables possibilitats. Diuen que és la fi del món, jo no crec en la fi del mon, (...) però la gent camina sota el cel pesant de presagis i temors.» Passada la mitjanit i arribat l'any 1000, romangué la vida i acabat l'ofici religiós s'obriren els portes de la Catedral i la gent n'abandonà l'espai clos. Tot el contrari que a El ángel exterminador de Buñuel, quan cap dels rics que hi són, després de sopar, no poden sortir de la mansió de la família Nobile i no se n'estranyen massa. Acabaran patint, matant-se, morint i deixant veure com són realment algunes persones quan algú els situa en situació d'estrès. I un dia desapareixen els impediments desconeguts que no els deixaven marxar i les portes s'obren. Cap ni un d'ells fa res més que sortir de la casa i participar, dies després, en una missa d'agraïment per l'alliberament, que acaba amb un gran ramat de bens dirigint-se cap a la Catedral on sembla que es reproduirà la reclusió involuntària però tampoc obligada que acabàvem de veure en la pantalla.

  

Nosaltres, sense missa però amb por, farem el mateix camí i així la reclusió viscuda, a poc a poc, es convertirà en record; fins que vulguem, fins que torni a ser «necessària» o ens hi tornin a portar. Allà hi tindrem, com sempre, la literatura i l'art, per fer-nos llum enmig de la negra nit que mai és ni serà prou fosca per impedir-nos llegir.

Referències

  

-Mercè Figueras i Màrius Torres (2017). Cartes a Mahalta. Club Editor, Col·lecció La cara Oculta de les Lletres. Barcelona.

  

-Blai Bonet (2000). El mar. Editorial Tres i Quatre. València.

  

-Joseba Sarrionandia (2018). És morta la poesia. Traducció d'Ainara Munt Ojanguren. Pol·len Edicions. Barcelona.

  

-Pere Quart (1963). Obra de Pere Quart. Editorial Fontanella. Barcelona.

  

-Joan Oller i Rabassa (1967). Víctor Català. Biografia. Rafael Dalmau Editor. Barcelona.

  

-Lluís Racionero i Grau (1982). Cercamón. Edicions 62. Barcelona.

  

-Víctor Català (1979). Solitud. Edicions 62. Barcelona.

  

-Raimon Casellas (1982). Els sots feréstecs, dins Narrativa. Edicions 62. Barcelona.

  

-Jacint Verdaguer (2002). En defensa pròpia. Tusquets Editores, Col·lecció Ull de Vidre. Barcelona.

  

-Leopoldo María Panero (2006). Poesía completa (1970-2000). Visor Libros. Madrid.

  

-Miquel Bauçà (1998). El canvi. Editorial Empúries. Barcelona.

  

-Miquel Martí Pol (2008). Poesia completa. Edicions 62, Col·lecció La Butxaca. Barcelona.

  

-Paul Valery (1980). Monsier Teste. Editorial Laertes. Barcelona.

  

-Maria Trulls (1934). Desde mi encierro i Les meves filles. Imprenta Miranda. Igualada.

  

-Núria Cadenas (1990). Cartes de la presó. Edicions Tres i Quatre, Col·lecció Narratives. València.

  

-Roc Llop (1967). Poemes de llum i tenebra. Choisy-le-Roy. Imprimerie des Gondoles. París.

  

-B. Rosselló-Pòrcel / M. Torres (1985). Poesia. Edicions 62/Orbis, Col·lecció Història de la Literatura Catalana. Barcelona.

  

-Ferran Aisa i Mei Vidal (2010). Joan Salvat-Papasseit 1894-1924. Editorial Base. Barcelona.

  

-Disc Cant de la Sibil·la (1988), amb Jordi Savall, Montserrat Figueras i la Capella Reial de Catalunya. Editat per Música Ibérica.

-Pel·lícula El ángel exterminador (1962), de Luis Buñuel.

-Pel·lícula El Mar (2000), d'Agustí Villaronga, amb Roger Casamajor, Bruno Bergonzini, Antònia Torrens i Ángela Molina.

-Pel·lícula Miquel Bauçà, poeta invisible (2006), d'Agustí Villaronga, amb Pep Tosar, Manel Bronchud, Pepa Charro i Daniel Fuster.

  

-Pel·lícula Tras el cristal (1987), d'Agustí Villaronga, amb Günter Meisner, Marisa Paredes i Imma Colomer.

  

-Cançó Crítica i autocrítica (1978), d'Ovidi Montllor, dins del disc Bon vent i barca nova.

"Un parell de cartes i una mascareta" "Paper, tinta i COVID-19 (XXXI), per Jordi Martí Font"