La banya que sona

Hi ha un instrument com una banya que sempre canta trist, que té la melangia al fons de l'ànima i el plor a la punta dels dits. El duduk. El seu lament s'escampa imparable per la immensitat dels camps fins a perdre's en l'horitzó amb facilitat, malgrat la llangorosa dolcesa del seu timbre, gràcies a ser un instrument de doble canya. Com la gralla. O millor encara: com la tenora, amb qui comparteix aquest cantar malenconiós. Pel que fa a la forma s'assembla més a una gralla, sí, un tub curt i recte, però pel so, que és el que realment importa en un instrument, s'acosta molt més a la tenora. Més apagat i enllustrat, això sí, però en l'ànima són instruments germans.

 

El duduk i la tenora, són els símbols de dos pobles entristits, atenallats pel seu destí, dividits geogràficament de manera implacable, perdudes les seves llibertats ara ja fa molts anys. Aquí ja ho sabem d'allò més bé, massa, allà, en les terres del duduk, aquesta memòria la representa el regne cristià d'Armènia. 

 

Potser aquest agermanament sonor no és fruit de l'atzar. Hom no comparteix l'ànima amb algú perquè sí. Sempre hi ha una raó o altra per explicar-ho. Potser hi tenen molt a veure les relacions que ja en temps del Casal de Barcelona armenis i catalans mantingueren. Era, aquell, el moment de màxima expansió del regnat de Jaume II, casat amb una Lusignan (llinatge d'arrels mítiques lligades indissolublement a la fada Melusina, un dels pals de paller de l'imaginari medieval i de les històries del Rei Artús, Lancelot del Llac i latres cavallers i meravelles), una neboda dels quals, la princesa Constança, s'esposà amb Lleó V i fou reina d'Armènia.

 

Ramon Llull, «lo foll», també s'aventurà per aquests llunyans i misteriosos paratges —aprofitant les experiències allí viscudes, també a Pèrsia, per a confegir un parell de llibres —així com nombrosos mercaders nostrats a bord de les seves immenses galeres. La meravella està molt bé i entreté, però els catalans no hem oblidat mai el comerç i el dring del diner.

 

També sabem que el rei Oxíu s'enamorà, ves a saber com i perquè, de la filla de Jaume II, la princesa Elisabet, però resultà que aquesta ja estava compromesa amb Frederic, duc d'Àustria, i, tal com ens explica Lluís Nicolau d'Olwer a L'expansió de Catalunya a la Mediterrània Oriental (1926), aquest exòtic sobirà s'hagué de conformar, uns anys més tard i a punt de morir, en enviar a mode de present el braç i altres relíquies de Santa Tecla via l'embaixador Ramon Salzet que encara es veneren entre els murs de la Seu tarragonina. 

 

Poc després, el regne d'Armènia arribà a la seva fi al ser deposat Lleó VI, que morí fatalment i política sense descendència com Martí l'Humà. Abans, però, aquest Lusignan, últim mandatari del llunyà regne cristià d'Armènia, ja exiliat a França, rebé de Joan I, que li envià qui sap si per consolar-lo o simplement per diplomàcia, un esplendorós i valuossíssim anell fet de banya d'unicorn. 
 

Melusina Foto: Cedida




Comentaris

envia el comentari