GUIA

Avui eclipsi de lluna: quan serà i des d'on veure'l?

El Ferraté calent

Joan Ferraté, amb Daniel, al carrer Brusi de Barcelona - Fons Joan Ferraté

 

 

Costa molt trobar un autor que parli directament, sense les excuses de la comunicació ni els entranyables enganys del pacte de ficció. Un autor que escrigui en net, mirant-se als ulls, sense fer veuetes. A vegades, puntualment, en algunes correspondències, en moments feliços de memòries diverses o en textos de consum propi, no destinats a la venda al detall o al per major, la mà de la llengua es deixa anar. Però costa molt. La nostra literatura viu de cap per avall, allò més valuós quedà ocult, reservat en els interiors, i allò insignificant i bla, tou, espumós, inofensiu, equívoc, abstracte, poc conflictiu i insubstancial és el que es mostra a la comunitat, és el que es posa sobre la taula i és amb el que es fa i desfà el prestigi, els interessos culturals i els motius últims de la santa continuïtat. És tracta d’una literatura al llindar.

 

Els dietaris tòrrids de Joan Ferraté, germà del poeta fred del sopar dels cucs que tots coneixem, tenen la virtut dels textos esotèrics i feliços que la nostra literatura, de tant en tant, ens va oferint. No som, suposo, una excepció o si ho som és normal que ho siguem per condicions polítiques i històriques que ara no venen al cas però que ja sabem: derrota militar, ocupació i colonització dels cossos i les ments. No és la por, és el costum.

 

I dic esotèrics no perquè els dietaris de Ferraté toquin temes de màgia de colors o ocultisme i aparicions, sinó per respectar la dicotomia clàssica que classifica els ensenyaments de Plató entre els exotèrics, és a dir, publicats en forma de diàleg per als lectors occidentals dels últims dos-mil cinc-cents anys, i els esotèrics, mai escrits, segons diu la llegenda, només comunicats oralment als iniciats, seguidors fidels i propers. En el cas de Plató es considera que allò escrit, destinat a la publicació, és la part més baixa, tonta i insignificant de la seva producció intel·lectual. En el nostre cas literari aparentment també. D’alguns autors consagrats trobem la més dolça mel en les seves correspondències, i tenim autors actuals que és molt més interessant tractar-hi en persona que per escrit. El drama és immens, però és així. El cas balear és un exemple que sempre em ve al cap. Després d’aguantar pàgines i més pàgines de bucolisme provincià vam descobrir els autors illencs de més alt valor en un eremita, Bauçà, i en un pobre professor d’institut reclòs en el seu mal d’esquena, el seu dietari privat i la seva part del món, Guillem Simó.

 

Quan assaborim l’escriptura neta de Ferraté, ens ve la sensació que sempre es tracta del mateix: l’escriptor apareix quan desapareix la gent.

 

És una mica com una síndrome de Chateaubriand, l’aristòcrata francès que ho va veure tot i no va dir res, deixant-ho escrit en unes memòries d’ultratomba pensades per a veure la llum a partir de què ell s’hagués mort, és a dir, precisament, quan la gent ja no hi fos.

 

Un podria pensar què pot voler ocultar Ferraté per derramar-se en un diari tancat i no en un llibre editat, signat i amatent de promoció? Què, la homosexualitat? La pedofília explícita? La consumició personal a través d’un desig no realitzat? La insatisfacció continua, el desinterès per l’avorridíssim etern femení? No se m’acuden millors temes per a una novel·la magnífica. Com uns carnissers ignorants, llencem la carn, la deixem podrir, i dels menuts, les pells i els tendrums fem veure que són filets, entrecots i deliciosos secrets.

 

Què és el desig? El desig és l’indicatiu de la insatisfacció permanent. Mai s’arriba a complir i mai s’arriba a matar. Joan Ferraté descriu al primer dels seus tres dietaris el recorregut complet d’aquesta insatisfacció. En el seu cas un desig sense consumació pels culs dels noiets romans, tan intens que el porta a fotre mà a les estàtues, a perseguir fantasmes fets de carn, d’ulls, de boques i de dents i a acabar robant el micropenis de marbre fred d’una escultura indefensa i indiferent, com a record, com a penyora i com a venjança també contra la seva condició de sàtir inepte, esteta i pervers, condició purament mental, no perseguible judicialment.

 

Perquè és el joc mental de la carn el que en el dietari es contempla, a quaranta-dos anys, el joc més plaent. Ferraté descriu en el fons un desinterès. No és el retour d’age, aquest vici macabre dels vells, ni és l’explosió adolescent, sempre impostada i hipercalòrica. El de Ferraté és un desig net, com el tall de l’acer, sense mesclar-hi els demés. Un onanisme.

 

En el desig de Ferraté hi ha un homoerotisme antic. L’homoerotisme del menyspreu a l’etern femení, del desinterès per la dona. Una misogínia elaborada i de llarga tradició cultural. Ferraté no és un efeminat ni se sent en un cos equivocat ni me l’imagino fent el Crosdresser. Com dic, el seu és un homoerotisme de tall antic, grec, de la comunitat viril, de mascles en armes, la Sippe germànica, entomat per la tradició nacionalsocialista dels soldats que es veneren la força i gaudeixen de la seva carn i la seva masculinitat, en espais on la presència d’elles no està acceptat. És un desig que avui en dia costa molt d’intuir i encara més de veure escrit.

 

El desig heteronormatiu, com ara es diu, és per a Ferraté un bestialisme. «[Les dones] són unes bèsties. Només l’home que les vulgui usar i que sàpiga com fer-ho, només l’home que no en vulgui res sinó el cos per masturbar-s’hi, i fins i tot per enamorar-lo i enamorar-se’n, però que no en vulgui res més, tindrà dret a combinar una mica de tendresa amb el seu cinisme de bèstia que juga amb una altra bèstia. [...] Jo no sóc un home convencional, i ho dic en el sentit que de la brutalitat masculina no en sé res. Les dones estimen aquesta brutalitat, la qual les situa en el seu veritable paper de bèsties, i al mateix temps se’n fan una gran rancúnia contra els homes. Però de la brutalitat en els tractes amb les dones, jo no en sé res ni en vull saber res. Les dones, en l’ordre personal, no donen res fora del seu cos, i el donen només a qui els el pren: per això les dones no em donen res».

 

Tres pàgines després repeteix el mateix mantra: les dones no em donen res. Com una idea que el persegueix, com un lloc on es reconeix.

 

El tall entre el primer i el segon dels dietaris de Ferraté marca la diferència originària entre l’amor i el desig. És una diferència que Ferraté comprèn de gran, havent-se malgastat ja en bona part. És una informació preciosa per als que encara hi som a temps.




Comentaris

envia el comentari