URGENT

Rescaten un turista en estat crític després de perdre el coneixement a la platja de la Pineda

Joves i associacionisme, motors de país

A manca de tenir un estat propi, Catalunya ha sabut suplir algunes de les seves principals estructures mitjançant altres camins, i tot sempre gràcies a la bona predisposició de la gent. Un exemple contrastiu: si Madrid té grans museus amb suculentes obres d’art i tot tipus de col·leccions gràcies al poder de l’estat, el qual comprava, conqueria i adquiria, a Catalunya una gran part dels museus més importants s’han format gràcies a la generositat de les donacions o cessions de col·leccions privades (Museu Marés, Museu del Disseny, Museu de les Cultures del món...).

 

En aquest sentit l’associacionisme català sovint ha suplert aquesta manca d’estructures i ha donat formació, cohesió social, espais de divertiment i de cultura i tota mena d’ajut social cap a persones de totes les edats i condicions. Crec que podem estar molt orgullosos, com a país, d’aquest riquíssim teixit social. Si l’associacionisme el combinem amb la força que té la joventut, el binomi és doblement potent.

 

El llibre Associació juvenil Colla de Joves de l’Aleixar. 20è aniversari (1993-2013), de l’historiador Sergi Borrallo, publicat per l’Ajuntament de l’Aleixar el 2018, és una mostra perfecta que explica aquesta tesi de la qual parlem. Prenem, doncs, com a punt de partida l’exemple local de l’associacionisme al poble de l’Aleixar (Baix Camp). El llibre, molt exhaustiu tant en extensió (250 pàgines) com en detallisme, repassa la història dels 20 anys de la colla de joves. S’hi desgranen tot tipus d’activitats que han dut a terme durant la seva trajectòria: esportives, festives, tradicionals, solidàries, socials, culturals i al medi natural. Així que les excursions, les esquiades, les anades per assistir a partits de la selecció catalana de futbol, les 24 hores de futbol sala, els concerts, les festes d’estiu, la Flama del Canigó, la Nit de les Turutes, la col·laboració amb La Marató de TV3, el suport a les campanyes contra l’esclerosi múltiple, les conferències i xerrades, la neteja de boscos i les calçotades són algunes de les moltes activitats que durant vint anys ha dut a terme la Colla de Joves de l’Aleixar. Una colla que, com recorda la prologuista i escriptora aleixarenca Fina Anglès, ja té els seus antecedents a finals dels anys seixanta, sota l’aixopluc de la parròquia, tot i que amb menys recursos i menys organitzada. El llibre també conté uns mots previs de l’alcalde de l’Aleixar, Antoni Abelló, i del president de la Colla de Joves, Joan Llauradó.

 

Però la Colla de Joves és tan sols una de les vint-i-una entitats que actualment té l’Aleixar, un poble de 864 habitants (2018). És a dir, que per cada 41 habitants hi ha una entitat. Destaquem-ne algunes: Agrupació de Defensa Forestal, Assemblea Nacional Catalana, Associació de Dones, Associació de Mares i Pares, Bastoners, Colla Gegantera, Grup Amics de Motos Antigues, la Lliga contra el càncer, Societat de Caçadors, Unió de Pagesos... És evident que aquesta abundància d’associacions és un fet normal en pobles petits i mitjans de Catalunya, i també en ciutats, però no és tan normal, en canvi, en indrets d’Espanya o en d’altres països europeus, amb un nombre molt inferior.

 

Fa uns anys, Pere Solà Gussinyer ja va estudiar l’activitat de les associacions a les comarques tarragonines en un llibre imprescindible per qui vulgui entendre el fenomen:Itineraris per la sociabilitat meridional catalana. L’associacionisme i la cultura popular a la demarcació de Tarragona (1868-1964)(Diputació de Tarragona, 1998). Com es demostra en el període investigat, el seu arrelament ve de lluny.

 

L’associacionisme és un gen característic del nostre país i de la nostra manera de ser, i per molts anys. Caus, esplais i moviments escoltes també han contribuït a aquests espais de formació, socialització i diversió dels joves a casa nostra. Són estructures imprescindibles de país que configuren una societat sana.

 

L’empresari i promotor cultural Joan Amorós sovint explica una anècdota que dóna molt de si: ara deu fer uns cinc anys, el president de la Federación de Ateneos de España va visitar el president de la Federació d’Ateneus de Catalunya. Durant la reunió, el president espanyol va preguntar, molt sorprès, al català: “¿I per què la federació catalana d’ateneus no s’integra a la federació espanyola?”. El president català li va retornar la pregunta: “Quants ateneus tenen federats vostès?”. “27”, va respondre. I el català va reblar: “Miri, és que nosaltres tenim 178 ateneus federats, i això que a Catalunya n’hi ha prop de 400”.