Laura Borràs, en un míting de Junts per Catalunya amb Quim Torra i Carles Puigdemont.

La darrera mentida: el mite del 50%

Sense ressentiments, ni rancúnies, ni venjances però si amb ganes de passar pàgina d’aquest desori i de reconnectar-nos amb el progrés i el bon govern al servei dels catalans i catalanes

Una bicicleta estàtica que no es mou però on hi ha algú pedalant i pedalant amb energia, exhaust i esperant que –en sec— la bici surti disparada cap a l’infinit. Exactament això és en el que s’ha convertit l’independentisme. Van passant els anys i va quedant enrere el fabulós “pla secret de les jugades mestres” però els líders independentistes han de convèncer la seva gent que, en realitat, la bici està a punt de sortir propulsada i que tan sols la mala sort aliada amb la traïció ha impedit que això no hagi passat encara.

 

Només així es pot entendre el nou missatge que tracten d’implementar ara: el mite del 50%. Segons aquest nou mantra, sortit de la imaginació del senyor Puigdemont, si en les properes eleccions autonòmiques els partits independentistes superen el 50% dels vots aleshores “si que hi haurà una mediació internacional” que “forçarà a l’Estat” a fer no-se-què.

 

Mentida. Es tracta d’una mentida tan descarada –una intervenció internacional que vindria determinada per una suposada suma derivada d’un resultat electoral en un territori d’un Estat membre de la Unió— que tan sols des de la fe, una fe que hagi substituït a la lògica racional, algú es pot arribar a creure. És mentida però necessiten fer creure al poble de Catalunya que la bici es mou. I per això aquestes noves eleccions ja es presenten novament com a “plebiscitàries” (com les del 2012, les del 2015 i les del 2017). Ara sí. Ara sí que sí. Ara segur que segur que hi haurà “una mediació internacional de la Unió Europea”.

 

Si no fos per la frustració permanent a la què condemnen a una part de la ciutadania de Catalunya i als resultats nefastos d’aquesta fugida cap endavant permanent, quasi seria divertit constatar les contorsions en el relat que es veuen obligats a improvisar constantment per fer veure que la bici –malgrat que la realitat digui el contrari— es mou.

 

Què passarà si els partits independentistes obtenen –posem per cas— el 51% dels vots a les properes eleccions? Res. Bé, que enlloc de 70 diputats com ara doncs tindran 73 o 74 diputats al Parlament. Però no hi haurà cap República independent, ni hi haurà cap intervenció internacional, ni “els presos sortiran al carrer” com a conseqüència de cap resultat electoral. Prou mentides, prou d’enganyar constantment als catalans amb milongues que no es creuen ni ells!

 

Parlem clar d’una vegada: aquí no es tracta de proclamar cap independència sinó de què ERC i el senyor Puigdemont es reparteixin el poder a Catalunya. El poder real, és a dir, els més de 41.000 milions d’euros que gestiona la Generalitat, amb els seus centenars de càrrecs de confiança ben remunerats, amb 250.000 funcionaris i més de 17.000 Mossos a les seves ordres. D’això va aquest nou “plebiscit”, la resta és literatura de ficció... i de la dolenta.

 

És de vergonya aliena escoltar, per exemple, al senyor Quim Torra “exigir” ara als partits independentistes que no governin una autonomia quan ell ve de governar durant dos anys i mig –precisament— una autonomia, de no implementar cap República independent, i de ser el responsable polític (perquè la titularitat de la gestió penitenciaria a Catalunya és competència de la Generalitat) de les presons on els denominats per ell “presos polítics” compleixen condemna. O sigui de predicar una cosa i fer exactament la contrària.

 

Sense ressentiments, ni rancúnies, ni venjances però si amb ganes de passar pàgina d’aquest desori i de reconnectar-nos amb el progrés i el bon govern al servei dels catalans i catalanes, els i les socialistes us emplacem a què us sumeu a l’onada del canvi. Volem reconciliar al poble de Catalunya amb ell mateix, superar aquesta polarització que ha dividit el nostre poble i oferir un Govern que gestioni amb eficàcia amb recursos –que no son ni escassos, ni minsos— de què disposa la Generalitat. No venim a jugar a les pancartes, sinó a progressar tots junts, sense deixar ningú a banda, sense exclusions. L’opció del PSC de Miquel Iceta representa això, un bon Govern que ens és absolutament imprescindible en aquest context tan marcat per la pandèmia que ja genera prou dificultats com perquè determinats irresponsables n’afegeixin més.

 

Hem de tenir tots clar que l’alternativa a aquest bon Govern liderat per Miquel Iceta és més del que hem tingut aquests darrers 10 anys: és a dir, més confrontació. Més gesticulació estèril. Més pancartes i llaços. Més ineficàcia. Més llistes d’espera. Més mentides. Més tractar-nos a tots i a totes com a rucs.

 

Si és així la bicicleta continuarà clavada al terra, sense avançar ni un mil·límetre, mentre la imaginació d’alguns ja comença a perfilar quina nova mentida s’hauran d’inventar per presentar les eleccions d’aquí a quatre anys com a novament “plebiscitàries”. I aleshores sí que sí que sí... però segur que sí, eh.

 

Laura Vidal és membre de les JSC del Camp de Tarragona

Laura Vidal
Laura Vidal | PSC Camp de Tarragona


Comentaris
Jaume
Estic d'acord amb bona part del que vostè escriu en aquest article. Probablement, tingui raó en bastants punts. Ara bé, veig que vostè forma part del PSC, m'agradaria que expliqués quina és la seva proposta enlloc de dir que la dels altres no és bona. De fet, la proposta dels partits independentistes, és més o menys coneguda. La del PSC és desconeguda perquè... hi ha alguna proposta, realment, per part de votès?