Paper, tinta i COVID-19 (XXVIII): Susan Sontag i 'La malaltia i les seves metàfores'

Tancat a casa en temps de coronavirus — 16 d'abril
Susan Sontag | Arxiu

Emmanuel Macron, a l'Estat francès, mira fit a fit a la càmera i diu seriosament «Estem en guerra. L'enemic és invisible i cal la nostra mobilització general».

Pedro Sánchez, a l'Estat espanyol, explica que «L'enemic ja fa temps que ha penetrat a la ciutat i la muralla per aturar-lo es troba en tot el que hem posat com a país, com a comunitat» mentre són militars i policies militaritzats qui fa les rodes de premsa al costat dels ministres.

Trump, als EUA, parla insistentment del «virus xinès» i de l'«enemic invisible» alhora que demana poders especials per tal de liderar «la guerra contra la pandèmia».

Boris Johnson, a la Gran Bretanya, crida que «El coronavirus és l'enemic, la crisi sanitària és la guerra», mentre evoca l'esperit de la defensa britànica davant dels bombardejos nazis.

Viktor Orban, a Hongria, insisteix que «Això és una guerra, però per sort els hongaresos som tots soldats i com a tals ens podrem comportar» mentre pràcticament dissol el Parlament i es converteix en el primer dictador, via decret, de la Unió Europea.

En són molts altres però amb aquests exemples en tenim prou per fer-nos una idea de com estan tractant els manaires mundials la pandèmia del coronavirus a nivell de discurs públic. Un cop més, el llenguatge militar ha guanyat la partida a l'hora d'explicar què es fa des dels governs teòricament civils per aturar i superar la crisi sanitària arreu del món. S'ha estès de forma important a la majoria de països capdavanters a nivell econòmic i militar, i és això el que l'ha convertit en protagonista i director de les nostres vides.

No és cap casualitat que la comunicació al voltant de la pandèmia la facin militars o polítics que utilitzen el llenguatge militar, ni són casuals les metàfores relacionades amb l'exèrcit, l'enemic o la guerra per parlar d'una crisi sanitària que amb tota seguretat esdevindrà econòmica però no necessàriament bèl·lica. I abans de continuar deixem-ho clar: cap exèrcit defensa la pau igual que cap guerra pot substituir les mesures sanitàries enlloc.

No és cap casualitat la utilització d'aquest llenguatge ni és nova, de fet s'ha parlat de temes sanitaris amb terminologia militar des de fa molt de temps. Ens ho explica Susan Sontag en el seu assaig La malaltia i les seves metàfores, centrat en el càncer i la tuberculosi i publicat el 1978, ampliat l'any 1988 amb una segona part sobre la sida i les seves metàfores. Explica l'autora nord-americana que «La metàfora militar va aparèixer en medicina cap al 1880, quan es van identificar les bactèries com a agents patògens. Es deia que les bactèries «envaïen» el cos, o que «s'infiltraven» en ell. Però la manera com avui es parla de l'assetjament i la guerra parlant del càncer és d'una exactitud literal i d'una autoritat sorprenent. La descripció no es limita a l'evolució clínica de la malaltia i el seu tractament, sinó que la malaltia es converteix en l'enemic amb què la societat sencera s'ha d'alçar en peu de guerra.»

Quan va escriure La malaltia i les seves metàfores, l'escriptora nord-americana era considerada una de les pensadores més destacades del món assagístic nord-americà. Sontag es va casar i va tenir una filla molt jove, tot i que després es va divorciar i va viure una vida sentimental àmplia i lliure, amb homes i dones diverses. Formada a la Sorbona i Harvard, fou professora de Filosofia al City College de Noya York i el 1968 escrigué una de les seves obres més destacades, Contra la interpretació, que ràpidament es convertí en lectura de capçalera de la seva pròpia generació. Sontag hi tractava el tema de la distància establerta entre la realitat que vivim les persones i com aquesta realitat és interpretada. El seu segon llibre, Estils radicals, va recollir anàlisis i opinions sobre nous fenòmens socials en el seu moment com les drogues com a eina cultural d'evasió, la pornografia o la cultura de masses.

La malaltia i les seves metàfores se centra en el tractament tan divers que han tingut, a nivell social, dues malalties com la tuberculosi i el càncer; i en la segona part de l'assaig, la sida. Sontag parla de com les diverses societats o moments històrics generen discursos completament diferents a l'hora d'explicar les malalties que, tot i que són diverses, mai no són tan diferents com ho són les paraules que parlen d'elles. Les metàfores amb què ens referim a les malalties, pel fet que aquestes són sempre traumàtiques per a la vida de les persones, i més si són mortals, són construccions lingüístiques absolutes que gairebé mai no tenen res a veure amb allò a què es refereixen, perquè en fugen, se n'escapen o, directament si qui parla és qui mana, serveixen als seus plans de dominació. El poder i els poderosos tenen un sol objectiu i tot el que fan, sempre, va en aquesta direcció.

El llibre parla de com tuberculosi era concebuda en el seu moment, quan ja estava pràcticament eradicada, com una malaltia gairebé poètica, literària, que tot i que provocava patiments i mort havia acabat tenint el que gairebé podríem dir que era una certa reputació. Una reputació que li atorgaven en bona part alguns dels artistes que l'havien patit, músics com Chejov i Chopin, pintors com Modigliani i, sobretot, escriptors com Poe, Balzac o Emerson i altres que n'acabaren morint com Novalis, Schiller, Chéjov, Whitman, Alfred Jarry o les tres germanes Brontë. Aquesta positivització arribà a la creació d'un concepte tan estrany mèdicament parlant com és «la malaltia dels poetes».

En el llibre, Sontag parla també, en el context de 1977, del càncer, una malaltia molt més tabú aleshores que ara el nom de la qual mai no s'utilitzava gairebé mai. En català, durant molt de temps s'han utilitzat expressions com «el mal dolent» o «una llarga malaltia» per referir-s'hi, potser creient que no dir el seu nom la podia fer desaparèixer de la vida de les persones. Aquesta part del llibre deriva de la pròpia experiència personal de l'autora, ja que la tardor de 1975 li van diagnosticat un càncer de pit avançat que va comportat un canvi radical en la seva vida. Sontag ràpidament va observar que molts pacients de l'hospital que freqüentava estaven gairebé avergonyits de tenir càncer o, com ella mateixa explica, es veien sotmesos a «una conspiració del silenci». Fins al punt que molts malalts arribaven a pensar que el càncer el tenien perquè eren culpables d'alguna cosa. Contra aquests pensaments va escriure La malaltia i les seves metàfores.

Diu Sontag que, quan es parla del càncer, «les metàfores mestres no provenen de l'economia sinó del vocabulari de la guerra»: «Les cèl·lules cancerígenes no es multipliquen i prou: «envaeixen». (...). A partir del tumor original, les cèl·lules cancerígenes «colonitzen» zones remotes del cos, (...) Les «defenses» de l'organisme no són mai prou vigoroses per eliminar el tumor.» I la radioteràpia usa les metàfores de la guerra aèria: es «bombardeja» el pacient amb raigs tòxics i la quimioteràpia és una guerra química. I una de les conseqüències que, segons ella, provoca la utilització de les metàfores militars a l'hora de parlar de malalties és que aquestes «contribueixen a estigmatitzar certes malalties i, per extensió, a qui n'està malalt». Alhora, i també cal dir-ho, normalitzen allò que no és ni normal ni admissible, com és la institució que aporta el llenguatge i les paraules necessàries per definir la realitat de què s'està parlant. Fer estendre la por davant la gravetat de la situació sanitària i la necessitat de l'aplicació de mesures de control extrem sobre la població són algunes altres de les conseqüències que cal tenir en compte tot i que no separades de les anteriors.

La militarització del llenguatge ens porta inexorablement a la naturalització de l'exèrcit desplegat per tot arreu fent feines que, en una societat democràtica, haurien de fer serveis socials o sanitaris però que, com a conseqüència de la destrucció dels drets socials i laborals que el neoliberalisme ha exercit des de finals del segle XX, ara no poden fer perquè no hi arriben. Un cop normalitzat el seu llenguatge, el desplegament dels militars amb l'excusa d'«ajudar» fa que primer es visibilitzi a tot el territori una força de xoc per tal «de fer la guerra contra el virus» i després aquesta força acabi reprimint les mobilitzacions socials que hi haurà quan la crisi econòmica que ve darrere de la sanitària es manifesti en tota la seva cruesa. La presència constant dels militars, a més, és la millor garantia perquè, si cal, la mentida esdevingui «la veritat» perquè, tal com digué el dramaturg grec Èsquil, «La veritat és la primera víctima de la guerra».

Els militars no serveixen per aturar cap virus però sí que serveixen per intentar aturar la veritat o qualsevol insolència de qui, per exemple, exigeixi més sanitaris i en millors condicions i menys militars o, senzillament, la seva desaparició. Un militar no serveix per a res més que per a exercir la violència de l'Estat sobre les persones, ja sigui matant, extorquint o reprimint. La protecció que es diu que ens donen no és res més que la protecció davant d'un altre militar o exèrcit, que tampoc serveix per a no res. Bombers i sanitaris, gent de la Protecció Civil són qui hauria de formar part del grup de gent encarregat de tractar els malalts i infectats, mai qui viu acatant ordres i executant-les siguin les que siguin però tot sovint relacionades amb la violència contra altres persones.

El llenguatge bèl·lic i la militarització de la crisi sanitària apunta cap al camí de la normalització de situacions que no ho són, ni tan sols en l'excepcionalitat. No és ni ha de ser normal un exèrcit desplegat pel territori en temps de pau. No pot ser normal substituir sanitaris per militars, destinar moltíssims recursos als segons i poquíssims als primers en cada un dels pressupostos aprovats fins ara. No podem admetre ni acatar que ens ordenin que, com a soldats, participem de la seva «unitat imprescindible» davant «l'enemic extern» que ens vol atacar. No som soldats ni ganes. No cal disciplina sinó consciència, no cal unitat sinó coordinació, no cal exèrcit sinó societat.

Referències

—Susan Sontag (1996) La enfermedad y sus metáforas; el sida y sus metáforas. Editorial Taurus. Madrid.

"Si donem el curs per acabat, no passarà absolutament res!, per Marta Llorens" "¿Que què, Conseller Buch?, per Rosa M. Ibarra"