07
de juny
del
2023
Actualitzat
el
08
de juny
a les
16:39h
El 2019, Salima El Youssoufi va ser la primera vendrellenca d’origen àrab que esdevenia regidora a l’Ajuntament del Vendrell. Una fita important que ara tindrà la seva continuïtat a Calafell. El testimoni d’El Youssoufi l’ha agafat al municipi veí Manal El Mesmoudi, que ocupava el desè lloc a la llista del PSC.
Advocada de professió, El Mesmoudi va néixer a Calafell fa 28 anys, en el si d’una família que havia emigrat pocs anys abans des del Marroc. El 2019 va decidir fer el pas a la política de la mà de Ramon Ferré, una aventura que ha cristal·litzat aquest 2023, quan els resultats del 28 de maig han permès que entri a l’Ajuntament.
Tal com ella mateixa explica en aquesta entrevista amb TarragonaDigital, un pas més cap a la normalització per “trencar les barreres” que encara envolten la comunitat magrebina de Catalunya.
—Com va arribar la teva família a Calafell?
—La meva família és de Tànger i el primer que va venir va ser el meu pare, l’any 1989. Ell primer va venir com a turista, però com que ja tenia familiars a la zona i li va agradar Calafell, va decidir provar sort i quedar-se. Després va venir la meva mare amb els meus germans i jo ja vaig néixer aquí.
—Com et va sorgir l’interès en la política?
—A mi feia temps que m’interessava, perquè la nostra comunitat té molts estereotips i volia trencar aquesta idea que només venim aquí a fer coses dolentes. Alhora, em semblava que era una oportunitat per mostrar a la nostra comunitat que, si ho treballes bé, pots arribar on sigui. Abans de les eleccions del 2019, em va trucar el Ramon Ferré, perquè tenim una amistat en comú, i em va agradar la confiança que em va donar. El 2019 anava més avall a la llista, però quan aquest cop em va dir de pujar vaig pensar que alguna cosa devia estar fent bé.
—Com va reaccionar la teva família i la teva comunitat quan vas decidir fer aquest pas?
—Molt bé, estan molt contents. I molta gent, quan em troba ara pel carrer, em diu que està orgullosa que estigui aquí. I això em fa pensar que tinc molta responsabilitat i que haig de treballar-ho bé.
—Salima El Youssoufi, que ha estat regidora al Vendrell l’últim mandat, deia que ella s’havia presentat per mirar de trencar la barrera invisible que hi ha entre les comunitats. Tu que has fet tota la teva vida aquí, l’has notat molt aquesta barrera?
—Sí. Tot i el temps que ha passat, seguim amb aquesta barrera. Sembla que hi ha moments que es trenca, però a la mínima cosa que passa, es torna a aixecar. És una cosa que notem molt, per exemple, amb el tema del mocador. La meva mare ha anat sempre sense mocador, però algun cop que se l’ha posat, gent que sempre havia estat amb ella li ha deixat de parlar. Això et fa reflexionar.
—Per què creus que encara passa això?
—Perquè quan surten algunes notícies als mitjans, ja ens pengen certes etiquetes. Evidentment que hi ha gent que fa coses dolentes, però s’ha d’equilibrar una mica tot. Traient els quatre o cinc, nosaltres som persones que hem estudiat. Els nostres pares han estat treballant perquè els seus fills puguin arribar més lluny.
—En aquesta barrera, veus diferències entre la generació dels teus pares i la vostra?
—Sí, el canvi s’està fent, tot i que encara queda. És molt diferent el que els ha costat als meus pares aprendre el català i el castellà, que no pas nosaltres, que ja estudiem l’idioma des de P-3. Pel que fa a la relació amb els companys, crec que cada cop és més evident el canvi en les generacions actuals. Sobretot amb els que estudien ara, perquè nosaltres encara teníem diferències clares, com ara fer-nos seure en llocs separats.
—Parlàvem del mocador. Tu no en portes, però molta gent continua pensant que és una obligació.
—Sí, quan alguna noia en porta, ja ens diuen ràpidament que ens ha obligat el nostre marit. A nosaltres ens diuen que el vel s’ha de posar per voluntat pròpia, ningú t’ha d’obligar. Si ho fas perquè t’obliguen, caus en pecat tant tu com la persona que t’obliga. Jo no en porto i mai ningú m’ha dit que me’l posi, ni el meu pare, ni el meu germà, ni la meva parella. Potser arriba un dia que me’l vull posar.
—Cada cop veiem més veïns de la comunitat magrebina a llistes de partits. Creu que hi ha més interès en la política?
—Sí. És el que dèiem abans de trencar la barrera, mostrar que també podem arribar. Abans sempre pensàvem que hi havia coses que “només són d’ells”, i quan algú trenca aquesta barrera — de les moltes que tenim— penses que, si ell o ella ha pogut, tu també pots.
—Com veus les polítiques que s’han estat fent a Calafell en integració?
—Molt bé, la comunitat està majoritàriament contenta. Tenim molt bon vincle ara mateix.
—Alguna mancança?
—Potser en el tema dels idiomes, nosaltres també trobem a faltar poder estudiar àrab aquí. Estudiem català, castellà i anglès, però també ens agradaria poder estudiar el nostre idioma.
—Què podràs aportar a l’Ajuntament i al govern municipal?
—Miraré d’ajudar tant com pugui sense fer diferències de gent. Jo considero que totes dues són la meva comunitat i per això intentaré deixar-m’hi la pell (riu). Sé que tinc una responsabilitat, però també sé que estic obrint una porta i després pot venir més gent al darrere que pot seguir amb aquesta tasca.
Advocada de professió, El Mesmoudi va néixer a Calafell fa 28 anys, en el si d’una família que havia emigrat pocs anys abans des del Marroc. El 2019 va decidir fer el pas a la política de la mà de Ramon Ferré, una aventura que ha cristal·litzat aquest 2023, quan els resultats del 28 de maig han permès que entri a l’Ajuntament.
Tal com ella mateixa explica en aquesta entrevista amb TarragonaDigital, un pas més cap a la normalització per “trencar les barreres” que encara envolten la comunitat magrebina de Catalunya.
—Com va arribar la teva família a Calafell?
—La meva família és de Tànger i el primer que va venir va ser el meu pare, l’any 1989. Ell primer va venir com a turista, però com que ja tenia familiars a la zona i li va agradar Calafell, va decidir provar sort i quedar-se. Després va venir la meva mare amb els meus germans i jo ja vaig néixer aquí.
—Com et va sorgir l’interès en la política?
—A mi feia temps que m’interessava, perquè la nostra comunitat té molts estereotips i volia trencar aquesta idea que només venim aquí a fer coses dolentes. Alhora, em semblava que era una oportunitat per mostrar a la nostra comunitat que, si ho treballes bé, pots arribar on sigui. Abans de les eleccions del 2019, em va trucar el Ramon Ferré, perquè tenim una amistat en comú, i em va agradar la confiança que em va donar. El 2019 anava més avall a la llista, però quan aquest cop em va dir de pujar vaig pensar que alguna cosa devia estar fent bé.
—Com va reaccionar la teva família i la teva comunitat quan vas decidir fer aquest pas?
—Molt bé, estan molt contents. I molta gent, quan em troba ara pel carrer, em diu que està orgullosa que estigui aquí. I això em fa pensar que tinc molta responsabilitat i que haig de treballar-ho bé.
—Salima El Youssoufi, que ha estat regidora al Vendrell l’últim mandat, deia que ella s’havia presentat per mirar de trencar la barrera invisible que hi ha entre les comunitats. Tu que has fet tota la teva vida aquí, l’has notat molt aquesta barrera?
—Sí. Tot i el temps que ha passat, seguim amb aquesta barrera. Sembla que hi ha moments que es trenca, però a la mínima cosa que passa, es torna a aixecar. És una cosa que notem molt, per exemple, amb el tema del mocador. La meva mare ha anat sempre sense mocador, però algun cop que se l’ha posat, gent que sempre havia estat amb ella li ha deixat de parlar. Això et fa reflexionar.
—Per què creus que encara passa això?
—Perquè quan surten algunes notícies als mitjans, ja ens pengen certes etiquetes. Evidentment que hi ha gent que fa coses dolentes, però s’ha d’equilibrar una mica tot. Traient els quatre o cinc, nosaltres som persones que hem estudiat. Els nostres pares han estat treballant perquè els seus fills puguin arribar més lluny.
—En aquesta barrera, veus diferències entre la generació dels teus pares i la vostra?
—Sí, el canvi s’està fent, tot i que encara queda. És molt diferent el que els ha costat als meus pares aprendre el català i el castellà, que no pas nosaltres, que ja estudiem l’idioma des de P-3. Pel que fa a la relació amb els companys, crec que cada cop és més evident el canvi en les generacions actuals. Sobretot amb els que estudien ara, perquè nosaltres encara teníem diferències clares, com ara fer-nos seure en llocs separats.
—Parlàvem del mocador. Tu no en portes, però molta gent continua pensant que és una obligació.
—Sí, quan alguna noia en porta, ja ens diuen ràpidament que ens ha obligat el nostre marit. A nosaltres ens diuen que el vel s’ha de posar per voluntat pròpia, ningú t’ha d’obligar. Si ho fas perquè t’obliguen, caus en pecat tant tu com la persona que t’obliga. Jo no en porto i mai ningú m’ha dit que me’l posi, ni el meu pare, ni el meu germà, ni la meva parella. Potser arriba un dia que me’l vull posar.
—Cada cop veiem més veïns de la comunitat magrebina a llistes de partits. Creu que hi ha més interès en la política?
—Sí. És el que dèiem abans de trencar la barrera, mostrar que també podem arribar. Abans sempre pensàvem que hi havia coses que “només són d’ells”, i quan algú trenca aquesta barrera — de les moltes que tenim— penses que, si ell o ella ha pogut, tu també pots.
—Com veus les polítiques que s’han estat fent a Calafell en integració?
—Molt bé, la comunitat està majoritàriament contenta. Tenim molt bon vincle ara mateix.
—Alguna mancança?
—Potser en el tema dels idiomes, nosaltres també trobem a faltar poder estudiar àrab aquí. Estudiem català, castellà i anglès, però també ens agradaria poder estudiar el nostre idioma.
—Què podràs aportar a l’Ajuntament i al govern municipal?
—Miraré d’ajudar tant com pugui sense fer diferències de gent. Jo considero que totes dues són la meva comunitat i per això intentaré deixar-m’hi la pell (riu). Sé que tinc una responsabilitat, però també sé que estic obrint una porta i després pot venir més gent al darrere que pot seguir amb aquesta tasca.