Cocodrils reusenquistes

Diuen que si tothom que diu que era a París el maig del '68 realment hi hagués estat, la ciutat hauria quedat petita per a tantíssima gent. A Reus passa un fet similar amb els negocis històrics i emblemàtics. Si tothom que es lamenta que tanquin hi consumís, potser no haurien de tancar. Ha passat recentment amb la sastreria Queralt, però una situació no gaire diferent d'aquesta es va viure quan va tancar el Palace. Si la gentada que va ocupar la sala 1 l'últim dia de projecció i l'endemà, durant la festa final, hi hagués anat habitualment, potser encara tindríem cinema al carrer Batan.

 

Dic potser perquè qui sap si, fins i tot amb el negoci a tota màquina, els seus responsables no haurien preferit plegar igualment donada la situació en què es van trobar. Però les condicions personals o familiars ja està bé que es quedin a l'esfera privada. Igual que a 'cal Queralt'. Com tantes altres, la botiga tancarà per falta de relleu generacional, i res a dir, no a tothom li pica la mateixa vocació que als pares —si fos així, un servidor no seria precisament periodista—. El 'però' que es pot posar aquí és què ha pogut influir en aquesta situació.

 

Tindríem la mateixa escena si el comerç local, tradicional, no s'hagués de plantejar si hi serà, d'aquí a deu anys? Faltaria el mateix relleu generacional? Suposaria un cop tan dur, l'actualització dels lloguers? Crec que no. Si tothom que es lamenta del tancament de negocis 'de tota la vida' en fos client, potser no tancarien tant. Potser podríem provar de tancar l'explorador d'Internet —tant la pestanya del Facebook on plorem perquè tanquen com la pestanya d'Amazon on estem encarregant els texans que no comprarem al petit comerç per al qual plorarem—,  i sortir a defensar aquest comerç local que no volem perdre. I com? Comprant-hi.

 

No pretenc personalitzar-ho en cap dels dos negocis als quals m'he referit. D'un d'ells n'era consumidor, i de l'altre... reconec que no sóc gaire de portar americana i corbata. Em refereixo a la dinàmica general, a prendre consciència que estem decidint i deixant de triar moltes més coses que uns texans, quan els comprem. 'Ja, però és que a Internet és més barat!'. Sí? D'acord, pot ser, i llavors és qüestió de prioritzar. Sóc conscient que hi ha moltíssimes famílies amb un pressupost tan ajustat que no poden fer segons quina tria, però la resta...

 

Que el comerç també hi ha de posar de la seva part? És possible, no en sóc prou expert. Pot ser que si les botigues de tota la vida venguessin per Internet, la situació canviés. El que no m'acabo d'imaginar és d'on trauran els recursos per fer-se un forat al núvol segons quins negocis; no em sé imaginar com pagaran campanyes de promoció on-line que puguin fer la competència a les de les grans multinacionals. Perquè si el comerç local va el salt digital, segur que hi ha qui es queixarà que 'Oh, és que no em surten mai, els seus anuncis, i acabo clicant als altres'.

 

I quan s'ha obert el paquet que ha deixat el repartidor, llavors toca carregar contra l'administració. Que hi pot fer coses? Segur que sí. Abans, però, potser hauríem de decidir si volem lliure mercat o mercat regulat. Volem el segon? Molt bé, deixem clar què volem que es reguli. Com? Defensant-ho, anant-hi, comprant-hi. Quan hi hàgim posat de la nostra part, llavors podrem anar a l'administració a dir que protegeixi allò que naltros sols no podem. I serà llavors quan, si algun comerç tanca, començarem a veure, llegir i sentir llàgrimes de veritat i no de cocodril.




Comentaris

envia el comentari