ARA MATEIX

Mig quilòmetre de cues a l'AP-7 per un accident a Constantí

Siguem valents

La Cultura, una eina d'alta tecnologia que no tothom sap fer servir. — Foto: Cedida

 

 

Quan escric això fa 12 dies justos de la celebració de les darreres eleccions municipals. No hi ha encara un cartipàs definit; almenys que jo sàpiga. No és aquest un paper, però, per començar a fer càbales d’aliances i de sumes possibles, no. Sigui quin sigui el resultat, entre altres reptes que el nou consistori haurà d’assumir i de manera urgent, és el tema cultural. I és que Reus, en els darrers temps, no s’ha diferenciat massa d’altres ciutats on la Cultura —ja no sé si les majúscules són necessàries— ha quedat relegada a una mena d’aparador mediàtic complementant altres activitats que moltes vegades no hi tenen res a veure.

 

Arreu les regidories de Cultura han perdut la seva exclusivitat i s’han diluït en un poti-poti considerable. A Barcelona, per exemple, la Cultura és compartida amb l’Àrea de Drets de Ciutadania, Participació i Transparència; a Girona amb Benestar Social i Ciutadania; a Lleida amb les Polítiques a favor de la creativitat i els Esports (no rieu, va). A Tarragona amb les Festes i el Patrimoni Històric (no són Cultura les Festes i el Patrimoni Històric?). A Reus, no ens podem queixar, només hem de compartir llit amb la Projecció de Ciutat.

 

Per si mateixa aquesta nova distribució no hauria de ser dolenta si s’atorga, a cada parcel·leta, l’interès i els recursos necessaris i no es comet la temptació de fer d’alquimista de pa sucat amb oli i jugar amb els excels traspassant partides i projectes d’un bocí de reialme competencial a un altre: per promocionar eixos comercials, per exemple, contractarem pallassos i malabaristes i artistes variats per animar el cotarro (jugada mestra!). D’aquesta manera s’anul·la qualsevol dubte de si els pallassos, malabaristes i els artistes variats no han de tenir l’oportunitat de donar-se a conèixer per ells mateixos, com si ells no tinguessin la necessitat que algú, a la vegada, els ajudi a promocionar-se i només haguessin d’existir per fer de comparsa per a…

 

A Reus, a més, hem de tenir en compte la Festa Major de Sant Pere. No cal ni dir que el grau d’excel·lència a què s’ha arribat i el que representa pels ganxets, ha estat una fita importantíssima que ha permès, de quinze anys cap aquí, que la Festa arribi a ser un referent indubtable en constant transformació a partir d’un pacte no escrit entre la Casa Gran i col·lectius, associacions i grups cívics que ha permès un diàleg constant per anar construint entre tots la Festa que tenim ara, però la cultura es nodreix de moltes altres coses.

 

El que resulta de tot inexplicable és com, havent-se demostrat de manera palmària que entre el Consistori i el Populatxo hi ha possibilitat d’habilitar mecanismes de construcció cultural conjunta, fora de l’àmbit de la Festa Major el desert s’estengui inexorablement. En Arquitectura, desert. En Escultura, desert. En Pintura, desert. En Música, desert. En Dansa, desert. En Literatura, desert. En teatre, desert.

 

I els diferents festivals que es fan a la ciutat, què? Importants i notoris, però més enllà de la temàtica de cadascun i de la importància que tenen per a cada sector, el valor afegit, el pòsit que en queda, és nul. No s’ha treballat perquè aquests grans esdeveniments impregnin els crestalls locals de terra assedegada de ser plantada amb projectes que germinin en propostes d’aquí que després es puguin veure en algun d’aquests festivals. Tampoc no creiem que grans tinglados anuals trets de la màniga a vegades amb vinculacions amb al ciutat més que dubtosos, sigui la millor manera de fer les coses.

 

La sensació és que el pèndol que hauria d’oscil·lar de manera equitativa entre Projecció de Ciutat i Cultura, s’encalla més en la primera i passa massa de pressa per la segona per tornar al seu punt d’inici. De la mateixa manera que aquests dies s’està parlant de la generositat dels polítics per tal de baixar-se els fums i permetre les aliances que estan en solfa, caldria que, una vegada el cartipàs ja estigui confeccionat, aquesta generositat persistís per saber asseure en una taula tots els agents culturals.I llavors començar a traçar unes línies bàsiques d’actuació que permetin no pas uns resultats a curt termini però sí obrir vies de diàleg, consens i d’aportació de recursos econòmics perquè la situació descrita, de mica en mica, pugui anar corregint-se.

 

Som conscients que l’època de vaques grasses va passar però continuar amb la cancó de l’enfadós de què no hi ha diners, pristins, calers, cèntims, comença a ser una excusa massa suada que no fa res més que amagar les vergonyes d’uns gestors culturals que no estan a l’alçada i que han fet del qui dia passa, any empeny, la seva política.

 

Siguem valents, asseguem-nos en una taula i comencem a escoltar a aquelles persones que volen treballar per a la ciutat i que els manca aquell suport institucional que els faria pendre la volada necessària al seu projecte. Cal deixar d’escoltar els despatxos i escoltar més la gent per tal de teixir un canemàs veritable que permeti, en tot moment, que les diferents arts tinguin un coixí específic que permeti que les diferents aportacions de cada sector, s’acumulin a la feina feta i no sigui necessari començar de zero a cada moment.

 



Comentaris

envia el comentari