Persones amb mascareta a Valls.

L’elevat cost de la vigilància permanent: sobre les càmeres de seguretat al Barri Antic

Això, que sembla propi d’un film futurista, a Valls està passant: les càmeres de seguretat ens vigilen i, per tant, no només ens coarten la llibertat, sinó que, a més a més, ens fan modificar el nostre comportament

Amb la industrialització del segle XIX, la reproducció de la força de treball va adquirir una gran importància. Per a la societat capitalista del moment, el més important era mantenir en les millors condicions possibles aquesta força de treball, és a dir, allò que té a veure amb el cos i la biopolítica. És en aquest context en què apareix l’higienisme. Per tal d’erradicar totes les malalties que apareixen en el medi urbà, i que afecten la major part de la població, especialment a les classes més baixes, treballadors, obrers i famílies. Avui l’higienisme segueix sent present, però amb altres formes, avui el que pretén és expulsar tota aquella persona que no és productiva i, per tant, no és apta pel sistema. Ara l’exercici del poder tendeix a invisibilitzar-se, i s’han creat noves modalitats de control, adequades al nou ordre. La vigilància i el control recauen sobre el mateix individu, cadascú es vigila a si mateix i l’altre, el que és diferent, en comptes de ser un veí o veïna, es converteix en un rival o enemic. Parlem del neohigienisme,  que és una de les mesures que l’Ajuntament de Valls està aplicant al Barri Antic.

 

L’exemple més flagrant d’aquest neohigienisme és la implantació de càmeres de seguretat al barri, la solució, segons ells, per a resoldre la problemàtica amb els robatoris. Des d’una perspectiva de tecnopoder, les càmeres signifiquen un dispositiu clar de vigilància i control social, els seus efectes van més enllà que un simple efecte dissuasiu. Totes les tecnologies tenen l’objectiu de posar a disposició del poder informació sobre els punts dèbils de les persones controlades, i serveix especialment per a augmentar l’efectivitat de la guerra psicològica i no només propagandística. És a dir, que el que pot semblar una simple càmera de seguretat, amb un únic objectiu dissuasiu pels robatoris, a la vegada està generant altres qüestions.

 

D’una banda genera ideologia, i pressuposa plantejaments socials abans impensables, on la seguretat es consagra com a principi rector de la vida pública. No només estem venent la nostra llibertat i intimitat, a favor d’aquesta construïda seguretat, sinó que també ens hem fet còmplices d’aquesta seguretat ciutadana, sense adonar-nos que en som també víctimes. Davant d’aquesta idea d’eugenèsia, on hi ha comportaments impropis que s’han d’eliminar, el recurs de les càmeres com a prevenció implica renunciar a drets i llibertats, per a justificar una intervenció en nom de la millora o el progrés. La qüestió està a preguntar-nos si aquest preu tan car que paguem tota la població, després té els seus resultats en l'àmbit global, ara per ara, ningú ens ha sabut donar aquesta informació.

 

Se’ns està creant una incapacitat creixent de conviure amb les diferències i la pluralitat de les persones. Com més efectius són l’impuls cap a l’homogeneïtat i els esforços destinats a eliminar les diferències, com diu Bauman  en la seva Modernitat Líquida, més difícil és sentir-se còmode davant els altres, si no són iguals que nosaltres. En aquest sentit, es fa molt fàcil relacionar l’altre amb la inseguretat. La por a la violència, a la pobresa i a la desocupació és la força principal que crea i manté les noves desigualtats. El que sustenta aquest tipus de polítiques del tecnopoder. Tanmateix, tenim un barri ben divers, i l’Ajuntament de Valls, en comptes d’afrontar l’assignatura pendent de la cohesió social al barri, encara separa més la seva diversitat arribant a aquests extrems que alimenten més racisme i més violència. Ja ho deien Negri i Hardt que: «La por constant i l’angoixa enfront del futur són les claus per a crear una lluita entre els pobres per obtenir feina i per a mantenir el conflicte dins del proletariat imperial». En un espai on hi ha càmeres, s’està assenyalant un risc i perillositat social de forma preestablerta. Es pressuposa que hi haurà perillositat, creant així estigma a la zona, sense resoldre la situació des de l’arrel i el plantejament social que necessita.

 

L’àmbit local està sent espai d’actuació i desenvolupament d’aquesta pèrdua de tolerància als comportaments que són diferents. Segons Galdon, el que eren activitats molestes es converteixen en amenaces a la seguretat i conductes que prèviament estaven estigmatitzades es perceben com a perilloses, antisocials i es penalitzen. Augmenten les càmeres de vigilància en l’espai públic, i condicionen aquest tipus de comportaments que no es consideren «normals». Vivim en una societat de panòptic, i les càmeres són l’exemple més simbòlic d’aquesta vigilància.

 

Ignacio Ramonet, que ha estudiat la qüestió a fons, ens diu que el principi organitzador d’aquesta societat disciplinària considera que «sota la pressió d’una vigilància ininterrompuda, la gent acaba per modificar el seu comportament». I això, que sembla propi d’un film futurista, a Valls està passant, les càmeres de seguretat ens vigilen i, per tant, no només ens coarten la llibertat, sinó que, a més a més, ens fan modificar el nostre comportament. Per tant, és important aturar-se a pensar el què significa una càmera de seguretat en un espai públic, perquè no és gratuït i ens amenaça a tota la població. La proclama és que tothom pot viure en llibertat, i que som una ciutat integradora, però la realitat és que totes i tots ens convertim en sospitosos, i vivim sota vigilància electrònica permanent. I d’això, companys i companyes, també se’n diu repressió.

 

Lurdes Quintero Gallego és veïna del Barri Antic de Valls, geògrafa i mediadora de conflictes