Part Alta de Tarragona.

Primer passeig pels carrers de Tarragona

«Vam fer cap a la plaça del Pallol, un indret emblemàtic de la Part Alta de Tarragona. I vet-ho aquí que aquell indret em va fer venir a la memòria una cosa»

Sóc la Kedi i sóc un gat. Després del meu primer article en aquest diari (vaig aconseguir que el «dire» em pagués les dues sardines més que no pas la competència, a les quals n'hi ha afegit dues més després del que us explicaré), el meu humà i jo arribaren a l'acord de no mirar programes de caràcter polític després de la infausta memòria del malson de la revetlla de Tots Sants i parlar d'altres coses, concretament de Tarragona i el seu passat, basada en la memòria d'un grapat de generacions felines, a set vides cadascuna. I hem acordat amb el «quefe» que donaríem tombs pels carrers de Tarragona, tot recordant anècdotes i fets diversos.


Diuen que «todo tiempo pasado fue mejor», però no n'estic gaire segura que això sigui veritat. El cas és que, un dia, passejant amb el meu humà (sí, «passejant», o és que us penseu que només es passegen els gossos), vam fer cap a la plaça del Pallol, un indret emblemàtic de la Part Alta de Tarragona. I vet-ho aquí que aquell indret em va fer venir a la memòria una cosa que quadra la mar de bé amb la vella dita castellana i que m'havia explicat la meva rebesàvia. Ens hem de remuntar cap a l'any, més o menys, de 1740.


Resulta que a la sortida de la plaça, al començament del carrer dels Cavallers, hi havia «una casa con un saledizo y una columna que haze muy dificultosa la entrada a los carruages», segons consta en els llibres d'Actes municipals del 1740. La conseqüència era que eren freqüents els accidents: quan no s'hi deixava allí una roda el carro d'algun pagès era la del correu. Las «reprezentaciones» (ara en diríem «reclamacions»), sovintejaven. Gairebé gosaríem dir que, juntament amb la lectura de la «Real Pragmática sobre el esterminio de los gitanos» (amb la qual havien de començar totes les sessions municipals a partir de l'any 1749 i de la que algun dia en parlarem), aitals «reprezentaciones» són els temes reiteratius. A cada comunicació d'un incident s'acordava «vease lo hazedor». Veure's sembla que es veia; ara, posar-hi remei, devia ser molt difícil. I, de topada en topada i de reclamació en reclamació, va arribar el «anyo de grazia de 1768 (sí, ho han llegit bé: 1768!), noveno del reynado del rey nuestro senyor Don Carlos Terzero» i la maleïda columna seguia allí. Tinc la sensació que la fama de renegaires dels carreters potser va néixer en aquell paratge ciutadà.


Diuen que no hi ha cap mal que duri cent anys (ni cos que ho aguanti, certament!) i en aquell any venturós va ser nomenat capità general de Catalunya i virrei don Ambrosio de Funes Villalpando y Abarca de Bolea, comte de Ricla i general «de los Reales Exércitos». Aquest personatge havia estat fins aleshores governador de Lleida i, anant cap a Barcelona, seu de la seva nova designació, va decidir sojornar a Tarragona, a Casa Castellarnau. No cal que us expliqui el què va passar amb la berlina del flamant capità general. I el que no va passar en vint-i-nou anys, va passar en un dia: el Consell municipal acordava «que se prozeda a la immediata demolición de la dicha columna y voladizo en evitación de venideros accidentes». Si el senyor comte de Ricla no hagués passat per allí qui sap si encara el voladís amb la famosa columna guarniria l'entrada del carrer dels Cavallers.


Nota del transcriptor: Si voleu saber coses ben curioses, no hi ha res com procurar-vos un mixo. Qui sap si teniu la mateixa sort que jo. Proveu-ho demanant-ne l'adopció a l’Associació Vallsgat (adopcióvg@gmail.com). No us en penedireu.

 


Comentaris